Malgrat tot, l'optimisme de la voluntat

El debat dels cinc candidats a la presidència del Govern espanyol dels partits d’àmbit estatal amb representació parlamentària d’aquest dilluns passat va ser una invitació en tota regla al pessimisme sobre la capacitat del sistema polític espanyol d’imaginar una sortida democràtica i acordada al conflicte català. Amb l’excepció de Pablo Iglesias, la resta de candidats es van instal·lar en el mateix paradigma: negació de la legitimitat democràtica de l’independentisme i accentuació de les propostes que empetiteixen encara més una autonomia ja migrada.

Tots coincidien a rebutjar les demandes àmpliament compartides de la societat catalana i que conformen, de facto, un programa de mínims comuns per a federalistes i independentistes i que tenen a veure, fonamentalment, amb la llibertat dels presos polítics, l’increment de l’autogovern de Catalunya, el reconeixement nacional del país i el seu dret a decidir, que suposa que fossin, en darrera instància, els catalans els qui determinessin el grau del poder polític que Catalunya obté.

Que aquest fos el plantejament del PP, Cs i Vox no era cap novetat. La dreta i l’extrema dreta han alimentat durant aquests últims dies aquest discurs. Han competit de manera ferotge entre elles sobre Catalunya i la duresa de la resposta i han facilitat l’aparició de Vox, en la mesura que han normalitzat una resposta a Catalunya només basada en l’apel·lació al Codi Penal. El monstre s’ha fet enorme i no serà gens fàcil desactivar-lo. Al contrari. En aquest sentit, Abascal va ser el més clar i contundent, com era d’esperar, portant als límits aquesta lògica política: il·legalització dels partits catalans i bascos, liquidació de l’Estat de les autonomies i punt. No semblava pas que Casado i Rivera es trobessin gaire incòmodes davant d’aquest discurs, la veritat. L’extrema dreta ha arribat per quedar-se; la dinàmica catalana dels pròxims mesos permetrà alimentar aquest discurs.

El ‘frame’ de la dreta

La novetat, però, era una altra i era al camp socialista. El canvi de Pedro Sánchez ha sigut enorme. Sembla haver acceptat el ‘frame’ de la dreta sobre el paper de TV-3 i Catalunya Ràdio, el sistema educatiu català i la retòrica de venjança respecte als exiliats. Cínicament, algú pot afirmar que tot és faramalla electoral i que després del 10-N, el PSOE tornarà a la via del diàleg i la necessitat de bastir una sortida política al conflicte. Potser sí, però els marges que la retòrica electoral deixen a Pedro Sánchez es fan més estrets i les esperances que va generar la moció de censura de juny del 2018 es van difuminant en amplis sectors del país.

Malgrat tot, estem obligats, però, a cercar les sortides polítiques que qualsevol conflicte de la naturalesa del que afrontem requereix. No hi ha alternativa democràtica possible. Cap contenidor cremat ens farà lliures, ni ocupar l’aeroport d'El Prat o tallar qualsevol carretera ens farà avançar com a país. Tot el contrari. La violència al carrer contaminarà en termes morals tota la causa sobiranista, produirà més frustració i dolor i s'acabarà convertint en un tret al peu a l’economia catalana.

La unitat dels catalans

El sobiranisme haurà d’insistir després del 10-N en la necessitat del diàleg i la voluntat d’acordar, haurà d’ambicionar trobar una sortida que satisfaci més del 51% del catalans i haurà d’empatitzar, tal com va afirmar la presidenta Carme Forcadell, avui injustament empresonada, amb tots aquells catalans que no comparteixen el nostre anhel independentista.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La fortalesa de Catalunya, històricament, ha estat, en efecte, en la unitat dels catalans. Sempre ens ha permès avançar i consolidar posicions en termes polítics, socials, econòmics, culturals. L’Assemblea de Catalunya (1970-1977) i Solidaritat Catalana (1907), malgrat totes les diferències amb l’actual context i els seus límits i fracassos, són referents d'allò que ens convindria ara. La nostra màxima ambició només pot ser aquesta i no tant la unitat dels independentistes. En els propers temps, caldrà reactivar tots els espais, institucionals i cívics, que ens permetin recuperar la unitat i recosir les ferides. I és que només la unitat dels catalans, de tots aquells que ens afirmem com a nació, aspirem al ple autogovern i volem fer un país millor per a les generacions joves en el marc d’una Europa més unida, ens permetrà resistir i guanyar a aquells que aspiren a que siguem unes províncies amb peculiaritats folklòriques, residuals i irrellevants.

Després del 10-N caldrà persistir i perseverar de manera tenaç i sense defallir. Aquesta és la via catalana.