PPdG (i després)

Després que a Girona es cremessin retrats dels monarques, el 2007 – un acte que el TEDH va considerar com a llibertat d’expressió –, l’operació de desgreuge s’havia de planificar al mil·límetre, amb la col·laboració entusiasta d’empreses de renom, institucions i particulars, un conglomerat  heterogeni que o bé creien en els premis Príncep de Girona (PPdG) per l’impacte mediàtic que representaven o bé s’apuntaven al carro a major glòria de la monarquia. No es tractava d’organitzar cerimònies sumptuoses i una mica antigues, sinó dinàmiques i informals a l’estil dels “talks” americans, les “idees que val la pena difondre”.

D’aleshores ençà, alguna cosa ha anat malament. I alguna cosa s’haurien de replantejar els organitzadors, els poders fàctics i la pròpia institució davant el rebuig ostensible (a vegades barroer, tot sigui dit) que reben. Potser la implicació del Rei amb la repressió, aquell infaust 3-O, potser el descrèdit global de la monarquia, potser la quasi nul·la integració en el teixit social i lingüístic català. Que no celebrin aquests premis a Girona o que, a Barcelona, s’encastellin en una torre d’ivori, és just el contrari del que pretenien ara fa deu anys.