Els covards

Centenars de persones van intentar envoltar aquest dilluns el Palau de Congressos de Catalunya, en protesta per la presència de la família reial. Mostrar malestar als carrers de manera pacífica i civilitzada per les circumstàncies polítiques o socials que siguin em sembla legítim. De fet, les protestes de vegades funcionen, però normalment ho fan quan són multitudinàries, justes i tenaces, no quan són violentes. No obstant, em repugna, em fastigueja profundament, quan la gent es manifesta exercint el seu dret amb la intenció, alhora, de retallar les llibertats dels altres.

És lamentable que els independentistes que protestaven per la celebració dels premis Princesa de Girona miressin d’impedir l’entrada dels assistents a l’acte. El mateix dret tenen els primers a manifestar-se que els segons a acceptar, de manera lliure i voluntària, la invitació del Rei. ¿Qui són ells per decidir què poden o no poden fer els altres? ¿Quina classe de república els esperaria als discrepants? Una en què no hi caben, és clar. És gravíssim i és penós veure els exaltats donant cops de puny i puntades de peu a tot el qui trobaven per davant. Insultar o agredir a qui no pensa com tu és una vergonya, un símptoma de cervell amb serradures. Escopir les persones per l’esquena, pel mer fet que defensen una ideologia diferent de la teva però igualment democràtica, és una vergonya.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L’agressivitat i la violència són enemigues de la raó. Les escopinades li van caure a Josep Bou, empresari i regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona. Entre altres coses, li van dir «covard». L’hi van dir, per cert, individus que majoritàriament van amb la cara mig tapada. En tot cas, jo no conec Bou, però posar-se a les files del PP en les circumstàncies actuals de Catalunya pot ser moltes coses, però mai un símptoma de covardia. A partir d’aquí, em causa un estupor inenarrable sentir la portaveu de la Generalitat dir que «d’agressions, com a tal, no ens en consten».

Afegia Meritxell Budó que a tot estirar hi va haver «xiulets o paraules fora de lloc». ¿Li agradaria a ella que li fessin el mateix? ¿Què sentiria si l’escopissin? Si ni tan sols s’atreveix a condemnar la violència, és de suposar que ella posaria el crit al cel davant d’aquesta falta d’ètica i d’empatia per part dels seus rivals polítics. De fet, n’hi va haver prou que a Puigdemont li diguessin traïdor al seu dia per arrugar-se i renunciar a convocar eleccions. La història haurà de jutjar molt durament tots els que, quan van haver d’elegir, sí que van ser veritablement covards.