Mà dura

Arriben les eleccions i la majoria dels polítics tensen el puny. «¡Vinga, cruspeix-te’ls; tu pots!», sona a les grades dels assessors polítics. I ja tenim els candidats i el seu seguici a punt, disposats a crispar el debat. Els directes i els cops baixos predominen al quadrilàter. Pablo Casado endureix el seu discurs per frenar Vox. Sánchez, per menjar terreny a Cs. El mateix passa en nombroses veus independentistes. Junqueras, desafiador, etziba a Sánchez que se li esgota el temps. Torra lluita contra molins del franquisme a cada cantonada. Rufián es torna a posar la jaqueta de combatent ferotge (o es treu la de moderat). I la inefable Nogueras titlla de rates policies, periodistes i jutges. ¿Qui en dona més?

En l’enquesta d’EL PERIÓDICO, el 65,4% dels espanyols clamen pel diàleg (també un de cada tres votants del PP). Més del 86% dels catalans. Malgrat aquesta contundent majoria de ciutadans que aproven la distensió, massa polítics apugen el volum per captar vots. Mentrestant, Vox escala en els sondejos fins a un possible tercer lloc. ¿És aquest el guany de fer apologia de la mà dura?