Els Mossos van evitar el desastre

El gruix de l’independentisme, començant pel president de la Generalitat, ha jutjat l’actuació dels Mossos sota el prisma del protocol que la policia autonòmica catalana està obligada a seguir. No tinc res a afegir a la necessitat que la nostra policia segueixi pautes que han sigut aprovades pel Parlament. Aquesta és la diferència entre una policia al servei d’un projecte democràtic i una que es regeix per impulsos polítics o per la llei del talió. De fet,els comandaments dels Mossos, encapçalats pel seu cap, Eduard Sallent, estan revisant imatges filmades per veure si les porres es van utilitzar com està establert i si les bales de foam es van disparar d’acord als procediments fixats.

Amb la situació que va viure el centre de Barcelona durant uns dies negres d’octubre, segur que hi va haver alguna actuació no conforme amb la llei. I no ho dic així per justificar res. En el sou i en el codi moral de tot policia va el fet d’actuar amb la discriminació i la proporcionalitat necessària per molt que alguns dels que tenen davant llancin rodaments de metall que poden resultar mortals, ampolles amb àcid que poden produir ferides cròniques o intentin foradar els dipòsits de gasolina de les furgonetes. Però aquest enfocament, necessari, no em sembla suficient per valorar l’extraordinària actuació dels Mossos i l’agraïment que mereixen per part de la ciutadania.

El pitjor dels escenaris

Imaginem per un moment que no hi hagués hagut coordinació. O que els Mossos haguessin adoptat una actitud més passiva davant la crema de més de mil contenidors o davant l’intent d’assalt de la Prefectura Superior de Policia. Aquelles dues o tres nits d’octubre s’haurien resolt amb un enfrontament entre una Policia Nacional desbordada (per falta d’efectius i menor coneixement de l’entramat urbà) i una massa de joves disposats a plantar-los cara, entre qui es movien alguns aguerrits professionals de l’esbronc urbà. Per la meva experiència com a periodista en països molt diversos, sé que aquest és el pitjor dels escenaris. Llavors és quan es cremen cotxes de policia o es linxen agents que queden aïllatsi aquests repliquen saltant-se tot protocol, això és, fent ús de les seves armes de foc. És quan ja no parlem de ferits, ni de globus oculars rebentats (l’autoria dels quals s’ha de determinar), sinó de morts.

Vam ser-hi ben a prop. Com tothom, vaig seguir les imatges de BTV –que mereixen un premi periodístic – i com que resideixo molt a prop de la Via Laietana em vaig acostar a veure allò que la tele no pot mostrar: el soroll de les bales de foguejament, l’olor de barricada cremada, les professionals que aixecaven voreres a cop de pic, els policies aterrits. Vaig comprovar la indignació d’aquells joves per les sentències, el seu menyspreu pel pacifisme que no les ha impedit, la seva capacitat sorprenent per fer d’una república imaginària el contenidor de somnis i frustracions que van més enllà de l’independentisme, i una inconsciència alarmant de qui no ha conegut la guerra ni n’ha sentit parlar perquè són fills del període de pau més llarg que ha viscut Europa. També vaig veure la por, fins i tot el pànic, de molts agents. I el més sorprenent va ser descobrir l’extraordinària capacitat de moure milers de manifestants de la Via Laietana, en un tres i no res, a un altre lloc de l’Eixample, a través d’una ‘app’.   

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

Es va vorejar el desastre. I si no es va produir va ser per la coordinació que s’exercia des del CECOR, amb la presència de Sallent i del conseller Buch i l’absència lamentable de Torra. Les coses no van anar a més per la decisió de col·locar sovint els Mossos a primera línia.  Això no és una crítica als altres cossos, que van suportar situacions molt complexes (com es va veure en el vídeo filmat des d’un furgó de la Policia Nacional) i que mereixen el mateix tractament, en cas de vulneració dels seus protocols. És una conseqüència del concepte de proximitat. Com es veu en les pel·lícules de Hollywood, com més pròxima és una policia, més gran acostuma a ser la seva capacitat de jutjar si una situació requereix continuar a la furgoneta o posar peu a terra.

Per això mateix, tots, independentistes o no, hem d’estar agraïts als Mossos. Per haver aguantat no només una pluja de projectils, sinó insults immerescuts de «botiflers» o de «forces d’ocupació». ¡Quina barbaritat! Als insensats que cridaven això els diria que els Mossos són els que han evitat el 155, o una cosa pitjor. És clar que per als qui ho veien tot per la televisió des de Waterloo, escrivint de tant en tant un tuit, pot ser que fos justament el que es pretenia.