Les eleccions del 10-N

Governs febles... ¿per sempre?

El perill és que la investidura -i no diguem la governabilitat- continuï sent complicada després de diumenge que ve

4
Es llegeix en minuts
ilu-joan tapia diumenge

ilu-joan tapia diumenge

Diumenge que ve els ciutadans tenim una cita potser no fàcil, però si rellevant. Portem quatre anys, des del 2015, sense un Govern sòlid i estable. Els dos partits clàssics tenen culpa perquè no van saber abordar –ni junts ni separats– la crisi econòmica del 2008. Però els nous partits, Podem i Cs, nascuts per aquest ordre després d’aquella crisi en les europees del 2014, no han ajudat a encarrilar res. Han fracassat.

Cs ha deixat passar l’oportunitat de ser un ampli i temperat partit liberal i molts electors –fins i tot dels seus– creuen que Albert Rivera no és ja l’home adequat per encarnar el centre, una cosa que exigeix ponderació, maduresa i no caure captiu dels somnis. Potser és pitjor allò de Pablo Iglesias, que volia ser la veu dels desencisats de la socialdemocràcia i que no només es va equivocar el 2016, impedint un Govern de centreesquerra, sinó que ha tornat a mostrar una increïble falta de càlcul, fruit de la seva tendència al cabdillisme. 

La incardinació de Catalunya

Espanya necessita un Govern que pugui governar –tot i que no sigui l’ideal– i que afronti la crisi política i les incògnites socioeconòmiques que amenacen un país que va saber enterrar els seus ‘dimonis familiars’ de gran part del segle XX. Un Govern que afronti la incardinació de Catalunya –la del País Basc és més fàcil per la racionalitat de l’actual PNB– sabent que els problemes complexos no tenen solucions simples. L’Institut de l’Empresa Familiar, que reuneix gran part del sector privat, i el Banc d’Espanya acaben d’assenyalar que la crisi catalana és un llast per a l’estabilitat i, francament, Pablo Casado, malgrat la seva positiva evolució, no sembla molt qualificat. És absurd continuar avalant de primera per Barcelona Cayetana Álvarez de Toledo, intel·lectual de valor, però que va fer que el PP caigués de sis a un únic diputat català en les eleccions d’abril. 

L’economia espanyola
aguanta més que l’europea, però la desacceleració i la crisi catalana exigeixen decisions

Si, com diuen totes les enquestes, el PSOE guanya sense majoria clara, la investidura –i no diguem la governabilitat i els Pressupostos del 2020– tornaran a ser complicats. Farà falta gran capacitat de pacte, assignatura en la qual Pedro Sánchez queda lluny de l’excel·lència. I el pacte no serà fàcil. ¿Amb Podem més el PNB? Difícil. ¿Amb un Cs revisionista? Sembla que aquesta vegada la coalició socialista-liberal no serà viable numèricament. ¿Amb el PP? La gran coalició –govern conjunt dels dos partits competidors– només convé en moments excepcionals si hi ha certa base comuna. A Alemanya ha funcionat a mitges, però ha engendrat una protesta populista que a Espanya–vist que Vox no és flor d’un dia– seria molt perillosa. A més, ni el PSOE és el SPD, ni Casado (o Rajoy o Aznar) la integradora i hàbil Angela Merkel. El que no hi ha dubte és que la relació del PP i del PSOE hauria de ser una altra. El PP no pot proclamar que el PSOE –partit clau de l’esquerra– és la catàstrofe. Ni el PSOE llançar la sospita de feixisme sobre el partit conservador. 

L’ambició legítima del PP i del PSOE és derrotar l’altre, però hi hauria d’haver alguns punts de convergència. Ni la crisi catalana ni l’economia deixen cap altra opció. Sobre Catalunya, el PP haurà d’abordar una revisió profunda de tota la seva política des que va acabar l’entesa Aznar-Pujol. Nou anys després, està clar que la idea del PP que la sentència del Constitucional del 2010 arreglaria les coses no només no ha funcionat, sinó que, com va advertir José Montilla, ha augmentat la desafecció i l’independentisme ha saltat de menys del 20% al 47%. Pot ser que no agradi, però només els cecs no ho veurien.

Excés de dèficit públic i massa deute

A curt termini, l’economia va una mica millor del que s’esperava, però la incertesa és alta i Espanya continua amb excés de dèficit públic i massa deute. Però la demanda interna tira, per augments salarials superiors al 2% i una despesa pública una mica major. I el creixement del PIB en el tercer trimestre s’ha mantingut en el 0,4% davant el 0,2% a la UE. I l’anual en el 2% davant l’1,1% de la zona euro. 

Notícies relacionades

Creixem el doble que Europa, però l’atur del 14,2%, tot i que ha caigut molt des del 27% de la crisi, continua sent el doble del 7,5% de la zona. Ningú té la vareta màgica, però el catastrofisme és la pitjor medicina. Els socis de l’Institut de l’Empresa Familiar acaben de puntuar la situació econòmica amb un 5,33. Un aprovat, tot i que més tímid que el 5,48 del 2018 i el 6,22 del 2017. 

El pròxim Govern haurà d’agafar els dos toros –Catalunya i l’economia– per les banyes. La primera condició és que no estigui en funcions. O en precari.