La crisi segueix a l'aguait

El producte interior brut (PIB) d’Espanya ha tornat a resistir en el tercer trimestre molt millor del que ho han fet altres economies occidentals. Però, al contrari que moltes d’aquestes, el creixement econòmic no es tradueix en ocupació i molt menys en ocupació de qualitat. Els indicadors d’ocupació i de consum són summament precaris encara que les dades macroeconòmiques surten positives. Un bon creixement del PIB és una condició necessària però no suficient per aconseguir un creixement econòmic harmònic.

En els primers compassos de la campanya electoral no sembla que l’economia hagi de tenir un paper rellevant. I si no el té no és perquè la situació no sigui preocupant, com s’ha advertit des de fa setmanes. El risc d’estancament és real i els partits hi han de donar resposta. Una part molt substancial de la resposta arribarà des de la Comissió Europea, però algunes de les decisions clau dependran de les institucions espanyoles, que tenen el cap en una altra cosa. I aquest és un mal camí per afrontar el que ens ve en els pròxims mesos. La sortida de la crisi s’ha fet amb dreceres. Potser no hi havia cap altra sortida, però cada dia tenim més símptomes d’esgotament. Complir un dèficit baix i mantenir la inflació a ratlla són objectius molt lloables, però clarament insuficients. És el moment de les reformes estructurals. Sense aquestes reformes, sortirem de la crisi com hem arribat.

La solució als reptes de l’economia espanyola no passa per una fórmula màgica, sinó per entendre la naturalesa del problema: el treball competeix avui en un mercat global en què els salaris viuen els avatars d’aquesta nova realitat. És ja una necessitat imperiosa actuar davant les activitats econòmiques que esquiven la fiscalitat local i els productes procedents de mercats protegits que pressionen els preus a la baixa. S’ha de tornar a reivindicar l’augment del salari mínim i, a partir d’aquí, traçar un camí d’èxits.