Policia i societat

Qualsevol comparació d'això que passa a Cataluya amb el País Basc és una indecència. Una indignitat. Un insult a les víctimes, com recordava Rosa Lluch. Una «banalització del terrorisme». Tot i els matisos i les rectificacions posteriors (mínimes), el fet és que hi ha una voluntat, explícita o implícita, d’establir paral·lelismes. La violència és menyspreable sempre, abominable, i s’ha de denunciar en qualsevol moment. Qualsevol violència, també la que prové de qui té els mecanismes legals de la força. O de qui exerceix la potestat de dirigir aquesta força. En fer-ho d’una manera tan irresponsable, tan forassenyada, perd l’autoritat que li atorga aquest inicial contracte social que s’ha de renovar a cada moment amb un compromís ètic permanent i constant.

He pensat molt, aquests dies, en el meu amic Jaume Curbet, impulsor de les policies democràtiques en aquest país i un dels pensadors més profunds sobre seguretat i llibertat. Deia que «només una societat civilitzada podrà tenir el dret i el privilegi de disposar d’una policia civilitzada». Proposava allunyar-se dels simplismes i «desconfiar dels esquemes binaris». Potser que hi pensem.