LA CLAU
Els nois de la gasolina
Catalunya no és Euskadi. La comparació és desmesurada, però sí que hi ha un paral·lelisme esgarrifós: la complaença de l'independentisme amb la violència de carrer remet a la condescendència del PNB d'Arzalluz amb la 'Kale borroka'
18/10/2019 Un manifestantes corre frente al fuego durante los disturbios en la Plaza de Urquinaona, en Barcelona a 18 de octubre de 2019. /
Una ombra espessa i freda enfosqueix els dies a Catalunya. La violènciainflama els carrers i l’independentisme s’hi enreda. Però anem per punts.
Un. Catalunya no és Euskadi. El nacionalisme català sempre ha sentit una fascinació contradictòria pel basc. És un encantament molt complex, en què col·lideixen l’admiració, l’enveja, el desconsol i un cert ressentiment. Però la història recent de Catalunya no està poblada pelsfantasmes d’Euskadi.
El terrorisme nacionalista basc va matar 854 persones entre el 1968 i el 2010. A Catalunya, els atemptats independentistes van acabar amb la vida de vuit persones, la meitat d’elles, terroristes, entre el 1977 i el 1991. L’Exèrcit Popular Català en va matar tres abans de dissoldre’s en Terra Lliure. Les accions d’aquesta última banda van segar la vida de cinc més. Militants de Terra Lliure es van mudar a ERC després de la dissolució de la banda i la renúncia a la violència. Un d’aquells terroristes, Carles Sastre, condemnat per l’assassinat de l’empresari José María Bultó, dirigeix avui el braç sindical de l’independentisme.
Catalunya no és Euskadi. Malgrat l’afany d’alguns, a Catalunya la violència no va tenir ni infiltració ni suport socials significatius. Però tampoc l’independentisme havia passat mai fins fa quatre anys de la barrera electoral del 17% ni els seus líders havien empès els seus a una quimera unilateral. Els paradigmes canvien a tota velocitat. I no són innocus.
‘Kale borroka’
Notícies relacionadesDos. La violència s’entreveu ara a Catalunya. La comparació plana de la fúria incendiària d’aquests dies amb la kale borroka és desmesurada. No hi ha prou prolongació en el temps ni, sobretot, nexe terrorista.
I tres. Sí que existeix un paral·lelisme esgarrifós entre Catalunya i Euskadi: la complaença amb la violència de carrer per part de membres del Govern i altres dirigents nacionalistes. El «no són violents; són valents» que remet a la condescendència del PNBd’Arzalluz amb els nois de la gasolina: «Molesten, però no són el problema d’aquest poble» (1997). APaluzie, líder de l’ANC, ni tan sols la molesten.
