Anàlisi

El buit del no-partit

Un buròcrata del vell Madrid com Tebas ha vingut a recordar-nos que el Barça continua sent més que un club

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp49713403 graf6707  lisboa  portugal   05 09 2019   el presidente de l191027161153

zentauroepp49713403 graf6707 lisboa portugal 05 09 2019 el presidente de l191027161153 / Lavandeira jr

Cada vegada és més obvi que a Javier Tebas li ha sortit el tret per la culata. Aquest dissabte a la una del migdia, a Barcelona, lluïa un sol preciós per jugar un Barça-Madrid, i en l’ambient de la ciutat es notava el buit deixat per aquest no-partit. Mentrestant Tsunami Democràtic anunciava accions pacífiques per al 18 de desembre, la data que el nou Partit del Segle es convertirà en el Partit Més Llarg del Segle. A qui no vol cols, dos plats.

Després de confirmar-se el dia, Tebas recordava entre laments sobreactuats que la suspensió del partit a l’hora del vermut suposa una gran pèrdua per al mercat asiàtic de la Lliga. No obstant no semblava tenir en compte que, en primer lloc, el seu acte capritxós és un desengany per als aficionats culers i blancs. A més, com recordava Sergi Pàmies a ‘El suplement’, de Catalunya Ràdio, ha creat una paradoxa curiosa: mentre l’1 d’octubre del 2017, després de tot un matí de càrregues policials, els culers es preguntaven com era que no s’havia suspès el partit de lliga (es va jugar a porta tancada), ara es pregunten per quines raons sí que se suspèn.   

Un exili interior

Notícies relacionades

Tot això em recorda que aquesta setmana s’han celebrat els 50 anys d’un article de Manuel Vázquez Montalbán imprescindible per entendre el biaix simbòlic i polític del Barça. L’octubre de 1969, en ple franquisme, l’escriptor va publicar a la revista ‘Triunfo’ un llarg reportatge titulat ‘Barça! Barça! Barça!’ –aleshores, les úniques paraules que se li permetien cantar a l’aficionat al Camp Nou–. A l’article es referia al caràcter integrador del barcelonisme per a la immigració arribada d’Espanya, però també com a «mèdium» que estableix contacte «amb la mateixa història del poble català». Allà ja estava tot, l’essència del «més que un club» que després va centrar la identitat del Barça. Amb el seu gust per barrejar literatura i cultura popular, Vázquez Montalbán citava Alberti i la seva ‘Oda a Platko’, a Espriu i el seu ‘Assaig de càntic en el temple’. Era una cosa que sabia que irritaria l’alta cultura catalana, tan reticent a les coses populars i, no obstant, tenia tot el sentit: la resignació d’Espriu en el poema és parent de la resignació perdedora del culer. És a dir, l’aficionat del Barça vivia el franquisme com un exili interior futbolístic.

En la democràcia, amb Cruyff i sobretot amb Guardiola com a entrenador, el Barça es va situar en la línia dels títols i l’èxit, i d’un dia per l’altre aquest relat identitari de fons va quedar en un segon pla. De sobte el normal era guanyar, i l’oposició a l’aznarisme reaccionari –per exemple– es combatia amb un sentiment de victòria, vinculat directament a una filosofia de l’estil de joc i del club, i que a més adoptava amb èxit la selecció espanyola del ‘tiki-taka’. Però la història es repeteix, els temps políticament convulsos tornen, igual que ara els franquistes surten de sota de les pedres, i és una ironia fina –i Manuel Vázquez Montalbán sabria valorar-la– que sigui precisament un buròcrata del vell Madrid com Tebas qui vingui a recordar-nos que el Barça continua sent més que un club