Sense diàleg i sense violència

Un cop diàfan que el president Torra ni controla el Govern –tots amb el conseller Buch– ni tan sols és capaç de portar una mínima agenda –ocurrència d’un nou 1-O de pet al calaix-, només li queda seure a la porta i esperar que passi el seu cadàver polític. El seu, no el de cap rival, perquè no en pot tenir. La seva esperança de passar a la història del catalanisme en positiu consisteix a esdevenir símbol. Símbol d’una actitud entossudida de rebel que es nega a ingressar a les quarters d’hivern. Llàstima que la plaça de símbol ja està ocupada, precisament per qui el va designar i ara, com que hiberna, no piula ni contra els Mossos ni a favor de cap mena d’acció unilateral. La compassió és millor que el rebuig.

Si algun dia hi ha diàleg, no serà ni en aquesta legislatura autonòmica ni en les presents o immediates circumstàncies. Si algun dia hi arriba a haver diàleg no serà Quim Torra qui l’encapçali, perquè no és interlocutor vàlid per a l’altra part del conflicte. No és previsible que cap dels futurs estadants de la Moncloa li aixequi el telèfon. Ni govern, doncs, ni agenda, ni interlocució, potser ni tan sols símbol, tan sols pendent de quan els socis del Govern que presideix però no encapçala decidiran prescindir-ne.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

¿Per què no autonòmiques ara? Perquè el realisme encara ha de madurar una mica dins de JxCat. Perquè ERC prefereix que se’l carreguin els seus en comptes de passar per èmuls de Brutus. I encara per un altre motiu: podria ser, podria, que la doble cara de JxCat aconseguís frenar la caiguda electoral dels postconvergents. Alguns dels seus votants, de dretes però sulfurats, aplaudeixen els que passen per irreductibles i planten cara de boqueta sense saltar-se ni una coma de l’ordre establert. Els menys emocionals, potser tant o més calculadors, confien que entre Artur Mas, Jordi Sànchez i Miquel Buch aconsegueixin fidelitzar prou votant independentista d’ordre per mantenir als seus llocs la gran majoria de càrrecs, ja siguin electes, ja designats. Si la tensió va de baixa al carrer, també baixarà dins de la política. Si les urnes avalen l’ambivalència, JxCat en comprovarà la utilitat. És més còmode allargar la treva i instal·lar-se en la contradicció que prosseguir les lluites fratricides, sobretot si els electors premien la concòrdia fictícia.

Sigui quin sigui el resultat de les urnes del novembre, els propers temps es caracteritzaran per dues absències. No hi haurà diàleg. No hi haurà violència. No per falta de joves independentistes irats i exaltats, sinó perquè qui els apadrinava des de la direcció política i intel·lectual de l’independentisme ha deixat de fer-ho i no és previsible que ara com ara tornin a aixecar la barrera moral –ver per on movible– que delimita el perímetre del pacifisme. Els fets de Barcelona s’han convertit en eix de la campanya electoral espanyola. Si la violència no torna a Catalunya en els 15 dies que falten per al 10-N, Pedro Sánchez podria, podria, recollir un premi per haver negat el diàleg i eliminat la violència.