Més enllà de la foscor

L’octubre és el mes de les bruixes. El mes de les arts fosques i criatures impossibles. És el mes del Samhain, o Halloween per als més joves: l’any nou celta. L’octubre és el mes de veure una pel·lícula de por rere una altra i deixar-nos caure en la ficció del terror, abraçant la fascinació que ens causa. I ens submergim en la foscor, ens deixem portar per les tremebundes passions que s’amaguen als plecs del món donant ales a la imaginació, assaborint la contaminada dolçor d’una macabra il·lusió teixida amb la pitjor part de nosaltres mateixos.

Ens encanta veure pel·lícules de por i guardar tots els nostres temors al calaix virtual que és la nostra petita col·lecció de ficcions de terror. I consumim aquestes històries en l’opacitat de la nit, perquè el que realment ens espanta és tot el que no podem ocultar en la foscor.

'Midsommar' coneix la naturalesa del terror i ens obliga a enfrontar-nos-hi a plena llum del dia. És una pel·lícula que per molt que intentis consumir en les tenebres, t’arrossega més enllà del teu saló, descorre les cortines i et somriu, amb flors als cabells, com només el veritable terror podria fer-ho: amb tota la crueltat de la condició humana feta ritual.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Els personatges de 'Midsommar' decideixen passar l’estiu a Suècia, en un petit poble rural que cada any celebra un festival pagà que ret culte al solstici d’estiu. Al llarg de la pel·lícula veiem com cadascun dels personatges va enfrontant diferents situacions en la mesura de la seva personalitat, i ens enfonsem, gairebé sense adonar-nos-en, en una trama de somriures i sang que es dissol, amb innocent parsimònia, en els vibrants colors del festival. I et descol·loca. T’horroritza. Però no pots evitar mirar.

'Midsommar' és una pel·lícula que parla del terror des de la quotidianitat del concepte de comunitat i família. I ens espanta, perquè tot passa a plena llum del dia, al ritme de somriures, flors i una punxant sensació de normalitat. Ens espanta perquè és un reflex del món on vivim, i l’horror és real i tan inescapable com el començament d’un nou dia.