Camí curt, camí llarg

N’hi ha uns que creuen que és millor el camí curt i altres de convençuts que el més intel·ligent és seguir el camí llarg. Agafo en préstec la metàfora d’un amic, que la va utilitzar per descriure la discrepància estructural, més enllà de moviments, entitats, partits i persones, avui existent al si del moviment sobiranista.

Els del camí curt són els que creuen que no es pot esperar. Que l’anhelada oportunitat, el ‘momentum’, pot ser ara. Que l’Estat espanyol flaqueja, els seus fonaments s’esquerden, que no resistirà un últim i contundent embat. Els del camí curt són els que ho confien tot a la força del carrer, el realment important, diuen. Aprofitar la situació. Per això, cal liquidar debats i distàncies ideològiques. L’important és ser una pinya i avançar ràpid, vigorosament i amb molta determinació. L’últim esprint fins a la meta.

Es feliciten per la reacció pacífica de la gent davant de la sentència, però, tot i que no ho confessin obertament, veuen també elements positius en els enfrontaments entre la policia i grups de joves, ja que, pressenten, acceleren els esdeveniments i contribueixen a l’escalada del conflicte. Els enfrontaments, el foc i les destrosses han servit, recalquen, perquè el món torni a mirar cap a Catalunya i es pregunti perplex perquè Espanya –Pedro Sánchez– no seu a parlar amb l’independentisme. Les imatges dels inacceptables excessos policials resulten igualment d’ajuda.

Els del camí llarg, en canvi, si bé encoratgen i participen com el que més en les manifestacions de protesta per la sentència del Suprem –que han rebut com una aberració inspirada per la voluntat d’escarment–, consideren que, després del fracàs de la tardor de fa dos anys, amb la declaració simbòlica i fallida d’independència, el que li convé al sobiranisme és reordenar-se, fixar una estratègia plausible i planificar a mitjà i llarg termini. Cal reposar-se i enfortir-se per aconseguir superar folgadament el 50%. I esperar el moment per forçar una negociació que no exclogui el referèndum.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Entre els que han protagonitzat les nits de fúria a Barcelona i altres ciutats, hi ha de tot. És segur, no obstant, que, a part de grupuscles antisistema o professionals de la baralla, es troben molts joves que han decidit que, després de tants anys de procés sense cap resultat positiu, després de tant menyspreu davant d’unes reclamacions que consideren justes, ha arribat el moment de canviar de tàctica. Com ells diuen, s’han acabat el llirisme (innocència, beneiteria) i la revolució dels somriures. Nosaltres no estem disposats a continuar oferint l’altra galta, reblen.

Quan els pragmàtics o realistes, els del camí llarg, els recorden que l’independentisme és pacífic per naturalesa i que ha de continuar sent-ho, els joves irats esgrimeixen les exorbitants condemnes, les detencions i els que han hagut de fugir a l’estranger. Al final, conclouen, ¿tot això per a què? ¿De què us han servit a vosaltres tants Onze de Setembre massius i sense tirar un paper a terra?