La trinxera

Assistim atònits a la correspondència com si fóssim els espectadors d’una escenificació. De fet, ho som. Però no podem sortir del teatre malgrat la mediocre actuació dels actors. De fet, vivim al teatre. La ‘performance’, en alguns casos, voreja el ridícul, com la sorpresa ficcionada de Torra davant de l’anunci de la falta de voluntat de diàleg. La teatralització del moment (més pròpia d’una recreació humorística que d’un document històric) és un trist favor a la credibilitat del president.

Sánchez, pel seu costat, torna a parlar amb la filosofia subjacent dels «ells» i els «nosaltres», és a dir, certifica una política de bàndols. No només en les declaracions, sinó també en les visites als policies als hospitals, que s’inclouen en una altra escenificació pròxima a la propaganda gairebé bèl·lica. La violència no és el camí, però tampoc ho és el dibuix premeditat d’un univers on sembla que no existeixin (¡i existeixen!) altres víctimes, les dels excessos policials o de l’arbitrària i pertinaç repressió. Es necessita una seriosa assumpció de responsabilitats –de tots– i no la pràctica entusiasta i llòbrega de la trinxera.