Les flames de la desraó

Vivaldi, salm 126

Algun dia ens en sortirem si algú mou fitxa des del sentit comú

2
Es llegeix en minuts
bdfed2b9-1d95-4094-bf5e-2fb2b61ec507

bdfed2b9-1d95-4094-bf5e-2fb2b61ec507

Em vaig escapar al cine, a la primera sessió, per veure la pel·lícula d’Oliver Laxe, fill de gallecs emigrats a França, abans que la urpada de la banalitat comercial l’arrenqui de la cartellera. ‘O que arde’ està protagonitzada per un piròman que torna al seu llogarret a Os Ancares, a la Galícia profunda, després d’haver passat dos anys a la presó. Això a la superfície; perquè en el fons de la cinta no només cremen els arbres, sinó també les persones, consumides per un capitalisme predador i histèric mentre intenten sobreviure en un territori d’abandonament que s’han entestat a anomenar l’Espanya buida.

Hi ha una punta de veritat, doncs, en l’origen d’aquest foc que devora els eucaliptus mentre forestals i paisans intenten en va posar-li límit. La dualitat del foc, bonic i cruel alhora. ¿El millor? Sens dubte, els actors, els no professionals Benedicta Sánchez i Amador Arias, mare i fill a la pel·lícula; els silencis; la fotografia, i la banda sonora, que es queda girant al cap de l’espectador com una baldufa. Quan vaig tornar a casa, van tornar les flames.

Els milers de manifestants, pacífics i en el seu legítim dret de protestar contra la sentència, s’estaven dispersant quan arrencaven les ombres, però en l’aire flotava un crescendo de tensió. D’un salt, vaig baixar a buscar la meva vella moto, que dorm al carrer, per posar-la a cobert dins del local d’uns veïns, i de seguida va caldre ajudar els nois a desplaçar els contenidors, en una vorera massa estreta, per evitar que l’edifici on visc cremés com una teia. En un tres i no res, el barri va quedar assetjat per barricades incendiades; una altra vegada les flames hipnòtiques, que fascinen i emborratxen.

Tornada al més primitiu

Notícies relacionades

Hi va haver 48 hores de silenci vergonyant del Govern quan va esclatar la violència. ¿Infiltrats? No. Són nois joves, molt joves, encara enganxats a la inconsciència adolescent, amb l’ajuda d’alguns d’antisistema, vells coneguts a les protestes i avesats a la lluita de carrer. I tot i que també nia una punta de veritat en els seus contenidors cremats –l’atipament, una democràcia molt imperfecta, un futur més negre que el carbó–, farien bé de deixar en pau el foc, que ens torna a la desraó, al més primitiu que dorm en nosaltres.

¿Com sortir de la ratera? Sens dubte, no amb barricades, bales de goma, guerres campals i l’eterna judicialització del tema. Sento pena, una pena profunda, per aquesta Barcelona, que és de tots. Torno a refugiar-me en la banda sonora de la pel·lícula, en concret en una peçad’Antonio Vivaldi,  el ‘Cum dederit’, el quart moviment del motet ‘Nisi dominus’, que musica la lletra del salm 126 i sona a la cinta mentre el bosc crema en la nit. Escolteu-la aquests dies, sisplau, en la veu del contratenor Andreas Schöll. Immediatament, l’esperit s’eleva per damunt de tot el que és mesquí i petit, embolicat en una melodia hipnòtica que permet alimentar l’esperança que sí, que algun dia ens en sortirem si algú mou fitxa des del sentit comú.