Del fracàs institucional al mambo

A la Generalitat, al complet (president, Govern, Parlament) la resposta a la sentència del Tribunal Suprem ha sigut un fracàs. Entre el no-res, el ridícul irresponsable i el buit. El no-res al Parlament, on ni una trista resolució es va poder aprovar donada la incapacitat dels grups sobiranistes (JxCat-ERC-CUP) per abastar un acord que satisfés mínimament a ningú. El ridícul irresponsable ha sigut cosa del president de la Generalitat, Quim Torra, entossudit en demostrar en els moments de veritat la seva incapacitat per entendre ni tan sols les obligacions del càrrec. El buit és el Govern, que amb el claudàtor que tanca el parèntesi que romania obert a l’espera de la sentència ja no té a què aferrar-se i ha entrat en la seva fase d’agonia.

Torra, que caminava lleuger de roba institucional des del seu primer dia al càrrec, camina ara totalment nu. Arribada l’hora de la veritat s’ha evidenciat el que se sabia: no compta amb el recolzament de ningú, més enllà del que puguin proporcionar-li, per camaraderia, un grapat de diputats de JxCat. Ni els consellers d’ERC, ni els de JXCat consideren el president capacitat per liderar gens ni mica l’acció de govern. La gestió de la crisi d’ordre públic i el seu discurs al Parlament han sigut les gotes que han fet vessar el vas.

Sense atributs de lideratge

Dijous a la nit, en l’entrevista concedida a TV-3, es va veure el que és en aquests moments el president: un home sobrepassat per les circumstàncies, que viu al seu món de somieig implorant sisplau que ningú el desperti. Els atributs del lideratge presidencial no són enlloc i en cap moment, però sens dubte hi són encara menys en aquestes hores greus que viu Catalunya després de la sentència.

¿Com pot continuar la legislatura catalana en aquestes condicions? En primer lloc per la insensatesa amb què Pedro Sánchez va forçar larepetició de les eleccions generals, mantenint així el focus d’atenció a les Corts. Després per una cosa tan fàcil d’entendre com l’interès partidari dels dos socis de Govern, JxCat i ERC, que fins i tot sabent morta la legislatura no volen vestir-se per a l’enterrament.  

ERC té clavat en la seva memòria el record de la factura que va pagar per acarnissar-se amb excés amb el tripartit del qual va formar part. Ara mesuren passos i temps per no semblar deslleials i que no arreli la idea que el seu únic interès és guanyar. Tot i així ja han donat l’ordre en els entorns en els quals compten amb complicitats perquè es creï la narrativa de la necessitat de comicis. Alhora han intensificat també els esforços per treure avantatge polític d’on sigui que faci olor de sang del seu adversari. S’ha vist aquesta setmana amb els intents de provocar el cessament del conseller d’interior, Miquel Buch, amb atacs frontals de Gabriel Rufián i del president del Parlament, Roger Torrent. Esquerra vol matar la legislatura, però desitja que l’autòpsia digui, quan arribi el moment, que s’ha tractat d’una mort natural i no d’un assassinat.

Per la seva banda, a JxCat, convençuts ja que Torra és pes mort, comencen a entendre que en lloc de guanyar temps l’estan perdent. Però els seus deures segueixen per fer. Les converses entre Carles Puigdemont i Artur Mas són un diàleg de sords. I estan aturades qüestions fonamentals per poder afrontar unes noves eleccions catalanes: ¿Puigdemont i els seus d’una banda i el PDCAT per l’altra? ¿En coalició? ¿Un únic partit que continuï reunint posicions que són en el fons irreconciliables?

Se’ls ha escapat de les mans

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Tot aquest mar de fons explica el fracàs institucional després de la sentència. Com a més sabien que comptarien amb el carrer per dissimular la incapacitat institucional, no els va semblar mala idea deixar totalment en mans de la ciutadania la contestació a la sentència. Només que se’ls ha escapat de les mans i ara corren un seriós de risc de quedar aixafats perl’orgia de violència que s’ha desencadenat a Catalunya. Van invocar la desobediència civil i el fantasma que s’ha presentat és el del vandalisme. 

Les notes del mambo que la CUP (en termes culturals l’actor més victoriós del procés) va anunciar el 2017 han tardat dos anys en començar a sonar, però ara ja es poden ballar de nit al caliu de les fogueres a les barricades. Mentrestant, la gent de lesmarxes de la llibertat, representants del que fins ara era l’únic i pacífic ADN del’independentisme popular, continua esperant que algú els digui on els porten. La resposta és dolorosa i per això ningú la dona amb claredat: sense eleccions, enlloc. I amb eleccions, pot ser que tampoc.