FORA DE L'ESLÒGAN

L'última tempesta

6
Es llegeix en minuts
zentauroepp50449857 mas contenedores191018000041

zentauroepp50449857 mas contenedores191018000041 / Ferran Nadeu

Un:

Potser perquè tot va molt ràpid, m’ha donat per pensar en mitologia grega. Sona a posar-se a reflexionar sobre l’imperatiu categòric entre bales de goma, però en realitat pot ser útil. Si em cediu uns minuts, ho intento.

Salmoneu era un rei d’Elis, germà d’un tal Sísif que li va arrabassar una fama que la seva història mereixia. El tipus solia dir que era tan poderós com Zeus en persona. Es vantava, fins i tot, de poder convocar tempestes com el ‘capo’ de l’Olimp. Per a això, va fer construir un pont de metall, per on es passejava depassant la velocitat permesa a bord d’un carro, dels barrots del qual i rodes havia penjat cassoles i barres de ferro per generar el terrabastall del tro. Obligava els seus súbdits a llançar cap enlaire torxes per emular la brillantor de llamps i llampecs que esquerdessin el cel. Quan el simulacre va arribar a orelles de Zeus, el va castigar amb un llamp molt poc simbòlic, molt real, que va enviar un Salmoneu socarrimat a les profunditats de Tàrtar.

¿Per què feia això Salmoneu? ¿Era un tipus veritablement superb, inconscient d’aquesta resposta, o molt valent? ¿O era una burla simbòlica feta amb molt sentit de l’humor? ¿Condemnava amb la seva actitud el poble sobre el qual regnava? ¿Als esbirros de les torxes cap al cel? ¿Era una rebel·lia pura o una imitació a escala de la tirania que el sotmetia? ¿Ho feia per imposar cert respecte entre els seus, que ja dubtaven d’ell? Bé, tot això es pot discutir, segons des d’on ho miris (des del costat del gran tron o als peus dels cavalls del carro o a casa teva). El que no es pot discutir, de cap manera, és que la fúria venjativa de Zeus estava allà molt abans que Salmoneu decidís posar-se a emular tempestes amb la seva joguina, així que no se’l pot culpabilitzar del caràcter de Zeus, posseïdor de la violència real i possibilitat per exercir-la, tant si l’actitud de Salmoneu ens sembla heroica com si la veiem ridícula, sobreactuada i contraproduent.

Dos:

En els últims mesos, al marge de les tempestes de cassolades independentistes, del molt soroll mediàtic populista aquí i allà, hi ha hagut tantíssima confusió terminològica i contradicció simbòlica que, de sobte, no sé si ens hauria d’estranyar l’incendi real. S’ha declarat però no s’ha declarat la independència, s’ha capitalitzat electoralment la protesta sense objeccions i s’ha enarborat per amagar retallades de tot tipus, s’ha elogiat el pacifisme i condemnat a nou anys, s’ha condemnat per violència en una sentència que ha donat pas a una violència més palpable i menys abstracta que la que interpretava molt (desproporcionadament i) elàsticament la judicatura, les forces de l’ordre eren poli bo i poli dolent gairebé alhora, els discursos marginals són hegemònics perquè són marginals, són populars però també institucionals fins que deixen de ser-ho, hi ha hagut estranyament per l’aixecament contra un Estat que es considerava repressiu i també hi ha hagut sorpresa quan aquest Estat repressiu ha reprimit i no un pla B que el carrer creia tenir, s’ha convidat a ‘apretar’ i després s’ha polit a hòsties quan s’ha ‘apretat’, s’ha ‘apretat’ metafòricament i literalment, ha arrelat un patriotisme folklòric i coreogràfic alarmantment ple de fe, s’ha insinuat (sempre) la idea d’uns infiltrats externs mentre des de dins es reivindicava què passava, s’ha insultat una vegada i una altra la intel·ligència en estèreo fins que la seva flama s’ha convertit en cendra. Fixat un únic eix de discussió nacional, s’han trenat aliances tan improbables que farien dubtar un esquerrà de poder escriure línies rectes amb la seva mà dreta. S’ha parlat de democràcia amb el Parlament en suspens i s’ha ofert diàleg negant el que l’altre reivindicava debatre. S’ha parlat tant de violència que després quan ha arribat s’han esgotat les paraules.

S’ha dit tantíssimes vegades fatxa a tot el món que, de sobte, n’han aparegut uns de fatxes als carrers amb ganivets de pernil i se’ls ha dit de tot menys fatxes  

I s’ha dit tantíssimes vegades fatxa a tot el món que, de sobte, n’han aparegut uns fatxes als carrers amb ganivets de pernil i, al contrari de com ha passat fins ara, se’ls ha dit de tot menys fatxes: unionistes, portadors de banderes per la unitat d’Espanya i nostàlgics eixelebrats. Constitucionalistes amb banderes preconstitucionals. La cosa em recorda a aquell tipus, dels assajos de neurologia d’Oliver Sacks,  que un dia va confondre la seva dona amb un barret.

Tres:

Mireu: a alguns ens costa, en aquest ball de disfresses, fixar el nostre lloc o articular-lo en 100 caràcters, tot i que aquest lloc no és al centre, sinó més aviat, a diferència dels lavabos, al fons i a l’esquerra. Tenim claríssim el nostre antifeixisme com a mínim comú denominador, però també tenim clara la tristesa que aquest sigui l’únic nexe (aquest i la dimissió de Quim Torra, el que intenta acaparar aquesta idea d’un nosaltres de continguda puresa convergent, només articulable per ells; ells, representats ara per un tipus que aconsegueix insultar a tots perquè insulta la intel·ligència, fins i tot la d’aquells que diu representar –a molts ja els ha perdut– i encara més la d’aquells als quals no es dirigeix mai).

Notícies relacionades

Ho he parlat amb molt bons amics, tot i que potser hauríem de parlar amb els que no ho són tant. Els nostres déus, fins ara, no tenien a veure amb la mitologia grega i molt menys amb nous predicadors, polítics, gurus amb solucions màgiques. En cas de tenir-los, eren cantants, escriptors, pares i mares, treballadors honestos. Gent que feia d’aquest un món mínimament habitable. Potser ja sembla increïble, però no hem sigut mai nacionalistes, de cap nació, per la qual cosa ens veiem jugant a un esport del qual desconeixem les regles, no entenem mecanismes, ens avorreix i quan no ens avorreix ens preocupa. Per això ens costa, ara, fins i tot entenent que aquest debat nacional s’ha depassat, defensar-ho tot sense matisar res. Tot i que també ens enverinem si continuem mossegant-nos la llengua, així que parlem, encara que no s’escolti i encara que no s’entengui. Fora de l’eslògan, els nostres arguments (fal·libles, aparentment titubejants) es dilueixen, com tirant un ‘alka-seltzer’ en una piscina enorme i atapeïda de gent cridant. Tenim més preguntes que respostes, i les certeses que tenim (l’antifeixisme, el diàleg real, la votació acordada, la ràbia per la repressió i per l’oportunisme) ja les hem donat tantíssimes vegades que fins a nosaltres en podríem dubtar, com quan repeteixes la mateixa paraula moltes vegades fins que perd el sentit (i més, i més i Messi).

Enmig de la tempesta perfecta (sentència, eleccions, líders minvats i incapaços, imminent recessió sense haver curat la crisi ni aclarit horitzons possibles), només esperem que el següent llamp de Zeus no sigui massa funest, tot i que continuem xipollejant aferrats a les nostres ràdios perquè hem de saber què passa i perquè ens agradaria que això deixés de passar o no tornés a passar. Tornar a pensar que un pot estar equivocat en gairebé tot, fins i tot que està equivocat.