Masoquisme

M’ha resultat dura, molt dura la sentència del Suprem, gairebé en paral·lel a com de tova, tovíssima que els ha semblat a les tres dretes espanyoles. I desproporcionada, ja que com redacta el mateix Tribunal, només es va tractar d’una pèssima obra de teatre d’aficionats per mentir els més incauts, que, cornuts i abatuts, continuen aplaudint els seus guionistes i directors d’escena. Però també hi ha altres coses que no arribo a entendre: si resulta que l’enemic és Espanya, ¿per què els violents tallen els nostres carrers i carreteres i es rabegen amb el mobiliari urbà que paguem entre tots els catalans i catalanes, CDR inclosos? Ja posats a caminar quilòmetres per les autopistes, ¿per què no practicar les destrosses una vegada ja superat l’Ebre? ¿Per què a la terrible repressió que, segons ells, patim per part de l’Estat, afegeixen més amargor als seus conciutadans? Pur masoquisme: com més mal, millor.

Però també podria passar que l’autèntic enemic fos la mateixa Catalunya; no només la que no combrega amb les rodes de molí secessionistes, sinó també la gairebé mitja que vota independentisme, ja que el seu president alhora que activista envia a la seva pròpia policia, els Mossos, a hostiar els que ell mateix commina a no defallir. Torra, a l’haver-se advertit que els Mossos no són precisament ballarins del Bolxoi, perquè peguen els seus, hauria d’advocar per la immediata abolició de la poli catalana i, així, al ja enunciat masoquisme s’afegirien intranquil·litzants dosis d’unilateral bipolaritat. El conseller Buch sembla ser que, molt avergonyit, es resisteix a anunciar en públic que ha complert el seu deure.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Celebro que el masoquisme mediambiental no s’adherís a l’heroica i aberrant proposta del meu amic Antoni Comín, la de llançar el país a una vaga indefinida, potser basada en aquella tan repetida afirmació de Francesc Pujols en la que assegurava que els catalans, pel sol fet de ser-ho, al viatjar pel món, Bèlgica inclosa, ho tindríem tot pagat. Tu potser, no Toni –¿qui corre amb les teves despeses?–, però la resta dels mortals catalans hem de pencar per arribar a fi de mes.

Si algun reconeixement ha obtingut el procés al llarg del seu recorregut ha sigut la seva reiterada condició de no-violent. Les imatges que ara expandeix dia a dia la premsa nacional i internacional no són precisament de somriures i flors. No més masoquisme, sisplau.