El bosc de Birnam

Sempre, en moments difícils, giro la vista cap a Shakespeare. Avui acudeixo a ’La tragèdia de Macbeth’. Acte quart: reunió de bruixes. Del conjur resulta un avís: «Macbeth caurà vençut el dia que avanci contra ell el bosc de Birnam». A la qual cosa replica un Macbeth pletòric: «Això mai ocorrerà. ¿Qui pot mobilitzar un bosc ni manar a l’arbre que arrenqui la seva arrel del si de la terra?».

Salto en la lectura i vaig al cinquè acte. Un missatger es presenta davant de Macbeth: «Senyor, l’he d’informar del que he vist. Estant de guaita a dalt, he mirat cap a Birnam i m’ha semblat que el bosc començava a moure’s». I Macbeth, que recorda l’avís de les bruixes, reacciona furiós, negant la realitat: «¡Infami mentider!».

Però dimecres dia 17, al voltant de les 10 de la nit, contemplant a la televisió les imatges del que passava en aquells  moments a Barcelona, vaig veure avançar el bosc de Birnam. Tallant la Gran Via de banda a banda, a l’altura de Nàpols i Sicília, un front de compactes arbustos, branques verdes en moviment, avançava vacil·lant. A poca distància, un altre. I un altre, a la rereguarda. Les jardineres del mobiliari urbà i algunes altres que s’utilitzen com a element decoratiu en bars i comerços de la zona, empeses per busca-raons s’escudaven al darrere, eren, als meus ulls, la perfecta imatge del bosc de Birnam.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Després, el foc. El fum. Les cendres. El vent que portava per l’aire les cendres del tronc calcinat. I de nou les branques, avançant i retrocedint al ritme de les envestides. Mai, en un teatre, s’hauria pogut aconseguir un efecte tan colpidor. Mai la ficció –per molt que s’afirmi el contrari– pot superar la realitat. El que estava passant aquella nit –i l’anterior i la següent– a Barcelona, era la veritat. La pura veritat. I la credulitat posada a prova.

Per molt que Macbeth continuï entossudit a negar-ho, les branques de Birnam avancen implacables. I anuncien, clarament, la caiguda de l’incrèdul.