Editorial

Protesta ciutadana, desorientació política

La mobilització al carrer és una arma de doble tall: conviuen les marxes massives i una violència intolerable

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp50462214 galeria191018184529

zentauroepp50462214 galeria191018184529 / FERRAN NADEU

En plena desorientació política, orfe de lideratge i amb les institucions paralitzades, l’independentisme confia a les protestes ciutadanes al carrer la reacció a la sentència del Tribunal Suprem (TS) als líders del procés. Una arma de doble tall, ja que el carrer ha escapat a qualsevol control, i és capaç d’oferir imatges impressionants com les de les marxes que ahir van confluir a Barcelona en una manifestació multitudinàriai, alhora, les escenes deplorables de violència escenes deplorables de violènciaentre els radicals i la policia que ja fa cinc dies que duren.

Ahir va ser el dia de lavaga general, convocada per un sindicat minoritari amb una difusa causa laboral que amb prou feines amagava la seva veritable naturalesa: una aturada en resposta a la sentència. En una jornada amb molts problemes de mobilitat, el seguiment de la vaga va ser desigual,i va donar lloc als habituals balls de xifres. Segons va informar el conseller Chakir el Homrani, la vaga va tenir un impacte menor que la del 3 d’octubre del 2017, l’exemple que es pretenia seguir. En moltes empreses el seguiment es va deure més a un efecte dissuasiu davant la por dels treballadors de no poder arribar als seus llocs de feina que per la seva voluntat de secundar la vaga.

La bona cara de la jornada per a l’independentisme la va donar la impressionant manifestació multitudinària al centre de Barcelona, on van confluir les marxes procedents de tot Catalunya. Desenes de milers de persones van protestar contra la sentència, en un altre exemple de la més que acreditada capacitat de l’independentisme per organitzar manifestacions massives. Milers de ciutadans catalans van exercir el seu dret a la protesta i a manifestar el seu desacord amb la sentència del TS en un ambient cívic i pacífic. A la resta d’Espanya s’hauria de prendre nota: el dels violents no és l’únic missatge que arriba dels carrers de Catalunya.

Però la de la manifestació multitudinària no va ser l’única imatge de la jornada. Per cinquè dia consecutiu la ciutat va viure unsdisturbis gravíssims. Nodrits grups de radicals, molt joves, es van enfrontar als antiavalots en uns durs enfrontaments. Resulta desolador que en un moment en què els Mossos d’Esquadra afronten una crisi de seguretat ciutadana d’una envergadura enorme, creixin les peticions de dimissió del conseller d’Interior, Miquel Buch, per suposades males pràctiques policials. Si hi ha hagut excessos de la policia durant aquests dies s’ha d’investigar i, si és necessari, els responsables han de ser sancionats. Però en aquesta hora crítica qüestionar la feina dels mossos i el del conseller i obviar –quan no disculpar– la violència dels radicals dificulta el treball de les forces de l’ordre i crea un ambient nefast d’absència d’autoritat que alimenta la sensació d’impunitat dels radicals.

Hi contribueixla falta de lideratge del president, Quim Torra, incapaç d’emetre un missatge inequívoc, sense ambigüitats, de recolzament als Mossos.  Mentre el carrer protesta de forma legítima i alhora crema de forma inadmissible, l’estratègia política del Govern és inexistent. Davant la paràlisi i la desorientació del president, són urgents unes eleccions.