IDEES
Als límits de la llei
zentauroepp50434665 barcelona 16 10 2019 politica manifestaci n independentista191018131925 /
“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”, deia Wittgenstein, i aquests dies veiem una multitud d’exemples que li donen la raó. La sentència del Suprem, tan desmesurada, funesta i mesquina, se serveix de l’argot judicial i la pirotècnia verbal per construir una presó que també ho és de paraules. Fora de l’artifici muntat pels jutges, fora del seu Tribunal Suprem, paraules com violència o sedició signifiquen altres coses. La deformació interessada del seu sentit obeeix també a una mirada sobre el món, o més aviat a fer que el món ample s’adapti a la seva mirada restrictiva. La interpretació de la llei, així, esdevé una manera de fer passar per l’adreçador, i alhora, com ha assenyalat el col·lectiu d’Advocats d’Esquerres, redueix de cara al futur els límits legals en qüestions com la llibertat d’expressió o de manifestació.
Les reaccions ciutadanes provocades per la sentència també topen amb els límits del llenguatge. La desobediència civil es pot produir de formes molt diverses, i no és el mateix una resistència pacífica que una de no-violenta. Davant les barricades i els contenidors cremats, molts independentistes responen dient que són grups organitzats i radicals, que tenen una agenda clara, i que allò s’ha d’evitar a tot preu. Un pas més enllà, l’extrema dreta espanyola ho redueix encara més i parla de terrorisme, d’estat d’excepció i de violència extrema: paraules que els ajuden a deformar la realitat en benefici propi, i que se serveixen del mateix procediment de les fake news. Paraules que després repeteixen els seus mitjans de comunicació afins. Les mentides continuades per imposar un únic marc mental.
I tanmateix, quan escoltes els joves, els surt un llenguatge diferent perquè el seu món també és un altre. Gent tipa, estudiants emprenyats perquè la situació no els deixa cap futur i reaccionen contra la violència institucional. Potser el primer error és no parlar la mateixa llengua, no entendre els seus canals de conversa, la seva immediatesa digital davant la pausa obligada del que demana diàleg i no rep mai cap resposta. Ho escrivia Susan Sontag: “Sentir-se ferit és passiu; estar enfadat és actiu”.
