A un nou procés electoral

L'anomalia catalana

L'Estat ha de decidir si dialoga el principi democràtic o es resigna a mantenir la situació actual per la força

3
Es llegeix en minuts
15/10/2019 El presidente, Quim Torra, y el vicepresidente, Pere Aragonés, con el resto del Govern en la ofrenda a Lluís Companys

15/10/2019 El presidente, Quim Torra, y el vicepresidente, Pere Aragonés, con el resto del Govern en la ofrenda a Lluís Companys / EUROPA PRESS (Europa Press)

La proposta del president Pedro Sánchez és primer «llei» i després «diàleg dins de la llei». Però ¿de quina llei parla? Perquè l’origen del conflicte rau en el fet que Catalunya no es regeix per l’Estatut pactat entre el Parlament i les Corts espanyoles aprovat en referèndum. El 2010, el Tribunal Constitucional va vulnerar l’article 152.2 de la Constitució, que estableix que la modificació d’un Estatut plebiscitat pel poble ha de culminar (prèvia repetició de tot el procediment) amb un altre referèndum estatutari. En conseqüència, Catalunya pateix una situació antidemocràtica perquè la seva màxima llei no és la que van referendar els catalans. Va ser, doncs, el Tribunal Constitucional qui va trencar el pacte constitucional de 1978 a l’imposar la ‘castració química de l’autonomia’, el nucli de la qual és no respectar la voluntat dels catalans expressada en el referèndum del 2006.

Desafecció creixent

El règim monàrquic no ha sigut capaç de respectar, doncs, el seu propi marc constitucional i legal quant a la relació amb Catalunya. Els mateixos autonomistes, com el president Montilla o els nacionalistes catalans de CiU, ja van avisar de la desafecció creixent.desafecció  Trencat el pacte constitucional i estatutari de 1978, la majoria social de Catalunya va tornar a exigir el seu dret originari a l’autodeterminació, que ja havia format part del tercer punt de l’Assemblea de Catalunya en la lluita contra el franquisme.

El president Sánchez utilitza un segon concepte per fer més rotunda la seva consigna: «diàleg entre catalans», encara que ignorant que poc se li pot retreure al catalanisme polític (des del PSC al republicanisme, passant pel nacionalisme) que no hagi sigut històricament capaç de trobar consensos o posicions majoritàries. El projecte d’Estatut liderat per Pasqual Maragall va ser una clara expressió d’això, d’igual manera que la demanda de celebrar un referèndum, negada per part del Congrés el 2014, va ser presa per una àmplia majoria del Parlament.

És per això que, des de l’arrelament d’aquest segell pactista en el catalanisme, és necessari un nou procés electoral que permeti construir des del Govern i des del Parlament noves majories, àmplies, que treballin per fer realitat una solució que integri el conjunt de la ciutadania catalana. En definitiva, que ni els catalans favorables a la independència ni els que en són contraris se sentin exclosos per encarar l’extraordinària tasca de superar la via repressiva desencadenada per l’Estat, afrontar el progressiu desmantellament de l’Estat social a través de l’espoli fiscal que pateix el país i la crisi econòmica que amenaça, i conquistar un escenari de negociació amb l’Estat.

¿L’Estat espanyol voldrà negociar algun dia? En els nou anys transcorreguts, el règim monàrquic s’ha mantingut insensible davant de les massives manifestacions sobiranistes, confiant que el suflé baixaria sol gràcies als efectes de la «dictadura constitucional» a Catalunya, terme elaborat pel catedràtic Pedro Cruz Villalón, que va ser president del Tribunal Constitucional. Preguntat d’una altra manera: ¿el règim de la Segona Restauració Borbònica estarà en condicions de dialogar algun dia sense condicions sota el principi democràtic, una vegada trencat el pacte constitucional amb Catalunya, o bé ha optat definitivament per normalitzar per la força l’anomalia catalana?

Tots els demòcrates hem de mantenir el principi del respecte a l’altre i proclamar que cap violència és admissible

Adequar les lleis al principi democràtic

Notícies relacionades

El panorama actual, reconeguem-ho, no convida a l’optimisme per anòmal, i pàgines escrites en les històries d’Espanya i de Catalunya (que s’han de recordar) ho fan patent. El règim de la Primera Restauració va negar l’autonomia a Catalunya i va ser necessària la caiguda d’Alfons XIII perquè el 14 d’abril del 1931 es proclamessin la República Espanyola i la República Catalana, reconvertida en Generalitat de Catalunya, i s’assolís l’Estatut del 1932. Avui, trencat el pacte constitucional de 1978, la majoria del poble català exigeix un referèndum d’autodeterminació i tot indica que la Segona Restauració no té voluntatd’acceptar-lo, com la primera no va ser capaç de reconèixer l’autonomia. Es repeteix la mateixa negativa a adequar les lleis al principi democràtic.

El fet és que l’escalada de la «dictadura constitucional» ha provocat el retorn de velles consignes, com l’amnistia. No era, certament, el que havíem imaginat per als nostres fills ni per a les noves generacions que aquests dies s’incorporen a la protesta contra les condemnes del Tribunal Suprem. Aquesta tensió ha d’inquietar-nos, però ha de comprometre tots els demòcrates a mantenir en el frontispici de l’actuació política el respecte a l’altre i a proclamar, alhora, que cap violència és admissible.