Dames i rodamons

Si tot fos compartir la mossegada d’un espagueti a la Tagliatella o passar una bona nit en un llit d’Ikea, no existirien tantes novel·les sobre romanços entre dames i rodamons.

Però resulta que consolidar aquesta relació, com menjar espaguetis sense cullera a casa dels sogres, no és tan fàcil, ni econòmicament ni culturalment. A Cupido li agrada esperar que coincideixin un ésser humà adinerat i un altre de classe treballadora per tensar el seu arc. N’hi ha que diuen que aquestes diferències ja no importen, però també n’hi ha que defensen que ni tan sols existeixen les classes socials. ‘Gent normal’, l’última novel·la de Sally Rooney, demostra que no és així.

Els seus protagonistes, Marianne i Connell, es coneixen a l’institut. Ella és una noia marginada i adinerada, mentre que ell és el popular fill de la dona de fer feines d’ella. Es toquen, se’n van al llit, s’intenten estimar i s’influeixen. Es retroben a la universitat més prestigiosa de Dublín, on els papers s’inverteixen: ell tan fora de lloc, la seva vida i roba és un fru-fru de teixit barat, mentre que ella ha passat d’aneguet lleig a cigne sofisticat. No els prohibeixen veure’s, com en les novel·les d’abans: és només que tot condiciona el seu difícil encaix.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquesta és només una més de diverses novel·les recents i precioses sobre parelles Guadiana. Com Ifemelu i Obince, la nigeriana becada en una universitat de Nova Jersey i el seu amor d’institut, que es va quedar, al seu país, a ‘Americanah’, de Chimamanda Ngozi. O Emma i Dexter, la noia pobra però culta amb l’eixelebrat ‘pijo’: assistim a la seva relació cada 15 de juliol durant els 20 anys d’‘Un dia’, de David Nicholls.

Tot ve de l’amor entre el noble i la gitaneta de Cervantes, «tan linda que hecha de plata o alcorza no podría ser mejor». Prefereixo no explicar les seves sorpreses, ni tampoc les de tots aquests personatges que es troben i destroben i retroben durant mitja vida, sempre equivocant-se de pis a l’ascensor social. Tot i que de vegades l’ascensor es para, avariat entre dues plantes, i tot el que succeeix allà dins és possible, perquè només importen aquestes dues persones (tancades tots dos sols) i la certesa que qualsevol minut pot ser l’últim.