Pagar factures

Comencem per despullar-nos: les condemnes em semblen injustes per desproporcionades. També molt preocupants, i no només per als independentistes, en el que se sustenten sobre la base d’un criteri extremadament restrictiu de l’exercici de drets fonamentals com el de manifestació i expressió. Però més enllà d’opinions personals, cada una la seva, el rellevant és que la sentència és a sobre de la taula i fixa la voluminosa suma de la factura a pagar per l’independentisme pels fets de l’octubre del 2017.

Espanya, per la seva part, també està fent front a una voluminosa minuta. Que el dia que es fa pública una sentència el Govern hagi de posar en marxa una campanya publicitària (#everybodysland) per convèncer el món que és una democràcia és una clara evidència de fins a quin punt l’independentisme ha aconseguit arraconar l’Estat al terreny de la raó democràtica.

No perquè l’Estat hagi fet front a un referèndum il·legal o a una declaració unilateral d’independència, que això és fàcil d’entendre per a qualsevol analista, sinó per fer-ho sense mesura i únicament a través de policies primer i jutges després. A l’Espanya política se li ha colat a l’habitació el fantasma unamunià del ‘vencereu però no convencereu’. Aquesta és la seva factura també al front intern, amb dos milions de persones que no reconeixen la legitimitat de les seves institucions, tot i que sí que s’hagin de plegar per força coercitiva que poden exercir. Insostenible.

Toca decidir si el nou capítol de la mateixa història que avui s’inicia serveix per acumular nous deutes que tard o d’hora s’han de pagar o es comencen a establir les bases per generar ingressos que equilibrin els balanços ruïnosos que presenten uns i altres. Diem avui, tot i que inevitablement hàgim d’esperar a després de les eleccions generals, que ja tenen data, i les autonòmiques, que inevitablement vindran a continuació.

Dialogar, no reincidir

Hi ha dues converses pendents perquè això passi. Una incumbeix únicament els catalans. L’altra és entre Catalunya i Espanya. I sens dubte cap d’aquests diàlegs pot començar amb la fórmula «ho tornarem a fer».

Fer el mateix condueix a idèntics resultats. Val per a qui ha deixat podrir un problema polític pensant que desapareixeria per si sol i per als qui en resposta a l’inacceptable menyspreu van decidir saltar per un precipici creient que els havien crescut ales pel camí.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Plantejar aquestes coses avui, al mig d’un remolí d’emocions, problemes d’ordre públic que continuaran en els pròxims dies i el to bèl·lic que protagonitzarà la campanya electoral, és una quimera i converteix aquest text en un desideràtum més que en una anàlisi. És cert. És únicament una aspiració que bé podria merèixer el qualificatiu de naïf.

No obstant, pot ser que sigui l’única manera que puguem arreglar la història que encara ens queda per escriure després de tancar un capítol tristíssim escrit per uns autors amb toga i estranys a una obra en la qual només hi hauria d’haver mans polítiques sobre el teclat.