Activisme i responsabilitat de govern

Més enllà de la retòrica èpica, els socis del Govern (ERC i Junts per Catalunya) i la CUP no troben de moment la forma d’articular en l’àmbit institucional una resposta unitària a les condemnes de presó als líders polítics i socials del procés. Reapareixen de nou les tensions ja conegudes en aquests anys: l’etern pols polític entre els dos rivals en la lluita per l’hegemonia dins del bloc independentista (no s’ha d’oblidar que estem en precampanya del 10-N) i la pressió de la CUP, còmoda en el seu paper de garant autoerigit de la puresa independentista. A això se li ha d’afegir la profusió de corrents, algunes de contradictòries, en l’univers postconvergent i el tutelatge permanent des de Waterloo.

La divisió de l’independentisme va reaparèixer ahir després d’unes setmanes en sordina, a l’espera de la sentència. Mentre el president Quim Torra repetia en l’homenatge al president Companys el mantra del «ho tornarem a fer» (sense precisar el qui ni el què ni el com ni el quan ni l’on), al Parlament s’acordava que el ple extraordinari que se celebrarà dijous per debatre la reacció a la sentència no sotmetrà votació cap proposta de resolució.

D’aquesta manera, es pretén evitar que el Parlament voti un text sobre la sobirania i el dret d’autodeterminació, com estaven negociant els partits independentistes. Una resolució d’aquest tipus podria suposar conseqüències penals per a la Mesa del Parlament, segons va advertir el Tribunal Constitucional (TC).

Aquesta línia d’acció prudent està encapçalada per ERC, que no vol exposar a riscos penals el president del Parlament, Roger Torrent, i contradiu la intenció anunciada per Torra en el debat de política general que sigui la cambra legislativa la que articuli la resposta institucional a la sentència. De nou, com a la tardor del 2017, l’independentisme es divideix entre els que advoquen per la prudència i els que pretenen trepitjar l’accelerador en el xoc institucional, malgrat que resulten òbvies les nefastes conseqüències que comporta.

Es pot confiar que d’aquí dijous s’imposi el bon judici i el Parlament (que representa tots els catalans, no només els independentistes) no transiti per un camí que és conegut que no porta enlloc.

La responsabilitat del Parlament i del Govern és intentar rebaixar la tensió sense que això impliqui que hagin de renunciar al legítim dret a la protesta els qui així ho considerin oportú.

Les escenes d’injustificable violència per part de radicals i les càrregues policials d’aquests dies proven que la situació és inflamable. L’actitud del Govern és si més no contradictòria: diu compartir i anima les mobilitzacions (Torra és actiu a les xarxes socials en aquest sentit) i alhora els Mossos d’Esquadra han de bregar amb les manifestacions. És cert que és responsabilitat del Govern que hi hagi un equilibri entre el dret a manifestar-se i el manteniment de l’ordre públic. Però un altre assumpte molt diferent és actuar al mateix temps d’activista i governant. Això últim no és procedent en temps tan complexos com els actuals.