Una altra vegada l'euroordre

Després d’haver-se dictat la més esperada sentència del Tribunal Suprem en les últimes dècades, s’ha tornat a activar una ordre europea de detenció i entrega contra Carles Puigdemont, i previsiblement es farà el mateix contra la resta de polítics que es troben a l’estranger en països de la Unió Europea, sent més compromès si es decidirà procedir a reclamar l’extradició dels polítics que són a Suïssa, perquè el procediment és més complex, jurídicament i políticament.

Cal destacar, perquè és molt cridaner, que es tracta del tercer intent. I que no està de més rememorarl’accidentada  història del que ha passat. La primera vegada que es va demanar l’‘euroordre’ de Carles Puigdemont va ser el 2017, pocs dies després que aquest se sostragués del’acció de la justícia espanyola. Ho va fer la magistrada Lamela, avui al Tribunal Suprem. No obstant, en una decisió difícilment compartible, el magistrat Llarena va decidir revocar la sol·licitud, segons es va dir llavors, per temor que una possible denegació dels jutges belgues perjudiquésl’autoritat i rigor del procés seguit contra la resta de polítics, és a dir, el que acaba de culminar. D’aquesta manera, mentre s’aplicava la màxima duresa contra els polítics que havien col·laborat amb la justícia espanyola, es deixava completament lliure qui no ho havia fet. El moviment, més que jurídic, semblava d’una partida d’escacs.

No obstant, uns mesos després, Llarena torna a sol·licitar l’euroordre quan processa tots els polítics investigats. A Carles Puigdemont aquest nou moviment el sorprèn a Finlàndia, protagonitzant una rocambolesca fugida després de la qual és detingut a Alemanya, tot i que posat en llibertat al cap de pocs dies mentre s’examina la nova euroordre que se sol·licita contra ell. Els jutges alemanys van analitzar la sol·licitud i des de les primeres de canvi, al cap de molt pocs dies, van veure amb molta claredat que no es presentava un delicte de rebel·lió, fins i tot acceptant per complet el relat, potser massa retòric, que havia formulat el magistrat Llarena. I quan la justícia espanyola va enviar més informació, molta informació sobre el que havia passat, els jutges alemanys van analitzar la documentació amb una paciència infinita i en un temps rècord per confirmar que no veien rebel·lió per enlloc –igual que, per cert, el Tribunal Suprem–, i que només entregaven el reu per malversació, fins i tot expressant els seus dubtes sobre això. En un nou moviment sense precedents i de molt dubtosa legalitat –un jutge no pot decidir lliurement no perseguir un delicte si creu que l’ha comès, com era el cas–, el magistrat va refusar l’entrega, i diversos magistrats del Tribunal Suprem van formular crítiques una mica impròpies contra els jutges alemanys... perquè al cap d’uns mesos, el mateix Tribunal Suprem vingués a confirmar la conclusió més essencial d’aquells jutges. Tota una paradoxa, tot i que sempre és de savis rectificar.

Antecedents kafkians

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Ara s’ha formulat una nova euroordre, ja la tercera. Aquesta vegada davant delsjutges belgues. És molt presumible que els kafkians antecedents citats no ajudin que la concedeixin. El mecanisme de l’euroordre està fonamentat en la confiança mútua entre els jutges dels estats de la Unió Europea, i en aquest cas aquesta confiança ha sigut posada innecessàriament en dubtemassa vegades. És de suposar que aquesta vegada es cuidaran molt els detalls formals que abans ja van portar la justícia belga a rebutjar –crec que erròniament– l’entrega dels altres polítics residents a Bèlgica. I si és així, malgrat que no ajuden els antecedents referits ni tampoc la tremenda duresa de les penes imposades als polítics ja condemnats, la justícia belga, a priori, ho tindrà molt difícil per rebutjar l’euroordre. No és el mateix que se sol·liciti quan s’estan investigant preliminarment els fets que quan ja existeix una sentència ferma de tot un Tribunal Suprem que confirma l’existència d’uns delictes molt greus en els quals el polític requerit va tenirparticipaciódirecta. A més, respecte a la malversació, l’entrega pot ser gairebé automàtica, ja que el delicte encaixa –no sense dubtes– en una de les 32 categories per les quals es produeix aquesta entrega amb facilitat.

Però per la sedició, l’entrega no és automàtica. Cal buscar als fets encaix en el codi penal belga, i tornaran a reproduir-se els problemes que ja es van veure amb la rebel·lió a Alemanya. Uns fets que a tot estirar representen desordres públics de baixa intensitat, però que s’han sancionat a Espanya amb inusitada severitat. El resultat de l’examen del tribunal, amb aquests antecedents, és imprevisible.