Multituds intel·ligents
La sedició no agrada a ningú perquè els obliga a canviar d'estratègia
09/09/2019 El magistrado del Tribunal Supremo Manuel Marchena (c), durante el acto de la apertura del año judicial este lunes que preside el rey Felipe VI, en el Salón de Plenos del Tribunal Supremo. /
El Tribunal Suprem ha establert la veritat judicial sobre els fets de l’octubre del 2017 a Catalunya. Cada ciutadà continuarà tenint el seu particular punt de vista. Alguns continuaran pensant que es va tractar únicament d’un exercici del dret de participació política i de lliure expressió de les seves idees. D’altres persistiran en la teoria del cop d’Estat i continuaran exigint venjança. La convivència democràtica consisteix a acceptar el dictamen de la justícia, fins i tot encara que es recorri i es protesti per les seves conseqüències. En tot cas, ara arriba el moment d’administrar amb mesura les reaccions. És possible que l’atribució d’un delicte de sedició no agradi a gairebé ningú. Sens dubte, és un revés per als ideòlegs de la teoria del cop d’Estat violent. El que va passar no va atemptar contra l’ordre constitucional, almenys en els actes efectivament perfeccionats, ja que hi va haver lleis que ni es van publicar i molt menys es van aplicar. Però tampoc va ser, considera el tribunal, una mera manifestació o desobediència. Es van promoure desordres públics.
La gran paradoxa és que la sentència obliga uns i altres a canviar d’estratègia. L’Estat pot estar satisfet que la policia i la justícia han frenat el procés, però no n’hi ha prou per superar el moviment independentista. Fa falta la política. I els independentistes han d’entendre que el pas de la deliberació a la revolta els empetiteix, els deixa amb menys recolzaments internacionals si és possible i redueix la seva capacitat de pacte polític. Curiosament, alguns dels condemnats són en aquest punt més clarividents que els que estan en llibertat. Molts sortiran al carrer aquests dies. Ho poden fer com les multituds intel·ligents que van organitzar les defenses de l’1-O o la Via Catalana. O ho poden fer matusserament com a la Conselleria d’Economia el 20 de setembre. Aquest moviment ni és una revolució dels somriures ja que propugna una ruptura ni és una kale borroka a l’ús perquè no practica la violència. Només li falta, aquests dies, frenar els que propugnen la intimidació i recolzar els que busquen la negociació.
