Independentisme: passions i raons

El ‘Breviari dels polítics’, del cardenal Mazarino, comença recalcant dos principis fonamentals. El primer és «coneix-te a tu mateix», i la reflexió de l’autor comença amb una pregunta: «¿Et domina la ira, la por, la temeritat o qualsevol altra passió?». El segon és «coneix els altres».

Penso en Mazarino quan s’ha fet pública la sentència del Suprem contra els líders del procés. Molts, moltíssims anys de presó. Després de la llarga espera, en el tram final de la qual s’han succeït una sèrie d’incidents que han incrementat la tensió, la sentència finalment ha arribat. Ja comencen les protestes per les condemnes no d’un judici normal, sinó d’una causa que forma part del que és en gran manera una operació d’estat per atemorir els catalans que reclamen el dret a decidir el seu futur.

Injustes i desproporcionades

Les condemnes, no per temudes menys dramàtiques, són percebudes pel sobiranisme, i també per moltes altres persones, com a absolutament injustes i desproporcionades.

El conjunt del sobiranisme i l’independentisme es troba ara davant d’un dilema. D’una banda, vol i ha d’expressar el seu rebuig a les condemnes i, en general, a com l’Estat ha tractat les seves demandes. De l’altra, sap, o hauria de saber, que les manifestacions o accions de protesta seran escrutades fins al més mínim detall per aquells que saliven davant de la possibilitat de prendre, pel camí que sigui, el control de Catalunya.

Que la Constitució protegeixi el dret de manifestació i la lliure expressió no serà obstacle per activar les palanques legals i judicials necessàries si hi ha una mínima coartada per a això. El llistó del tolerable en termes de drets i llibertats ha descendit ostensiblement a Espanya en els últims temps. Que la sentència del Constitucional coincideixi amb un període electoral enrareix més encara l’ambient.

Les protestes per les altíssimes condemnes no només s’han de portar a terme, sinó que han d’expressar un rebuig ferm i massiu. Però també imaginatiu i pacífic. Com bé adverteix Mazarino, les passions, per legítimes que siguin, són males conselleres. Passió i raó han d’anar de la mà per no caure en l’emboscada en què es pot convertir aquesta delicada situació. Ha de ser conscient d’això la ciutadania, però també els principals líders independentistes: Torra, Puigdemont, Junqueras i els ara condemnats.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Dominar les passions és vital quan un ha patit una greu patacada i es troba en clar desavantatge quant a la relació de forces existent. La majoria ho sap, tot i que alguns vegin les condemnes com una segona oportunitat per emprendre el que l’octubre del 2017 no és que fracassés, és que no es va ni tan sols intentar.

El sobiranisme i l’independentisme han de mantenir aquests dies la mirada clavada a l’horitzó, en els seus objectius, amb els quals les protestes i tota la resta s’han d’alinear. El més important, segons el meu parer, és reordenar-se i enfortir-se disciplinadament i en diàleg amb el conjunt de la societat.