ANÀLISI
Es busca pista d'aterratge
Ja hi ha sentència del TS. S'acaba una etapa. Però el problema de l'encaix de Catalunya a Espanya no ha acabat
Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Oriol Junqueras durant el judici del ’procés’ al Tribunal Suprem. /
Solíem anomenar-lo xoc de trens, però va acabar convertint-se en un enlairament cap enlloc. Per un «esquer», com diu la mateixa sentència del Tribunal Suprem, els líders polítics i socials del procés han sigut condemnats a penes de fins a 13 anys. És igual si les expectatives eren pitjors o millors: són penes molt altes, condemnes molt dures. Tretze anys per construir un esquer que volia forçar una negociació, segons afirma la sentència. S’esperava que almenys des de les cavernes ultramuntanes es deixi de dir colpistes els ja condemnats, que això del respecte a les decisions judicials hauria de ser cosa de tots.
Durant els dos últims anys, la sentència del TS s’havia convertit en un final en si mateixa, com si els jutges haguessin d’acabar amb el conflicte català. Sentència, protesta al carrer, gesticulació de la Generalitat sense sobrepassar línies vermelles sota amenaça de l’article 155 de la Constitució, reactivació de l’euroordre contra Carles Puigdemont i els exconsellers a l’estranger, potser eleccions autonòmiques, i s’ha acabat el procés. Aquest és el full de ruta. L’Estat de dret ha vençut i castigat sense contemplacions els insensats que van muntar l’esquer. Ningú tornarà a atrevir-se a fer una cosa semblant, vist com se les gasta l’Estat. I per si de cas, Pablo Casado al cap de pocs minuts de conèixer-se la sentència ja parla de crear els delictes de rebel·lió sense violència i de convocatòria de referèndum il·legal.
Molt lluny d’estar-ne convençuts
Es diria que no s’ha après res. Els dos milions de catalans que recolzen la independència segueixen on eren. Enfurismats i entristits per la condemna. Potser vençuts per la força de l’Estat de dret espanyol, que ha demostrat que no és aquest Estat gairebé fallit, corcat per la crisi econòmica i l’esgotament del model de la Transició, que alguns (no necessàriament independentistes) dibuixaven. Potser vençuts, sí, però llunyíssim d’estar convençuts, ara que Amenábar ens ha tornat la figura d’Unamuno, o almenys resignats.
El full de ruta hauria de contemplar buscar una pista d’aterratge per a aquest avió que es va enlairar irremeiablement el 6 i el 7 de setembre del 2017 però que fa anys que es mou per la pista, guanyant passatgers. La tripulació ha apagat un alt preu pels errors que va cometre, i ara l’avió vola sense rumb, però s’ha de fer aterrar. L’actitud i les decisions que adoptin les institucions catalanes aquests dies seran decisives. Però a mitjà i llarg termini, quan acabi el fragor electoral, és responsabilitat dels líders espanyols muntar la pista d’aterratge.
Ja hi ha sentència del TS. S’acaba una etapa. Però el problema de l’encaix de Catalunya a Espanya no ha acabat. La meitat de Catalunya que és independentista no desapareixerà. L’altra que no ho és, tampoc. Cap sentència, per fortuna, pot aconseguir una cosa així en una democràcia. Això només ho aconsegueix una solució política la primera premissa de la qual ha de ser identificar bé el problema, que no és el d’uns colpistes que pretenen rebel·lar-se contra l’Estat, sinó un conflicte sobre el demos en la democràcia espanyola, com escriu Ignacio Sánchez-Cuenca.
Es busca pista d’aterratge. I pilots. I enginyers. Els necessitem perquè ens treguin de les tenebres.
