L'hora de la política

Les condemnes que ha imposat el Tribunal Suprem (TS) als líders del procés són dures. Davant de la consternació d’una part significativa de la societat catalana, no només la independentista, els jutges han decretat penes de 9 a 13 anys per sedició i malversació. Amb aquesta decisió, acaba una etapa del conflicte polític a Catalunya marcada d’una banda per la decisió de l’independentisme d’apostar per la via unilateral al marge del marc constitucional i estatutari i de l’altra per la judicialització d’un problema que és en essència polític.

Els dos dígits de la condemna marquen una frontera psicològica a l’hora d’interpretar la resolució a Catalunya. Si bé és cert que els magistrats del TS no han condemnat els acusats per rebel·lió –que és un delicte contra la Constitució que requereix l’ús de la violència–, sí que han imposat el grau més dur del delicte de sedició, el més greu dels que impliquen alteracions de l’ordre públic. Els jutges no comparteixen la tesi del cop d’Estat de la fiscalia –alguns líders polítics hauran de desterrar el vocable ‘colpista’ del seu discurs– i han rebutjat els càrrecs de rebel·lió, que haguessin suposat penes més dures. Tot i així, el rebuig a la sentència del president de la Generalitat, Quim Torra, i de milers de persones al carrer, amb protestes a l’aeroport del Prat i en localitats de tot Catalunya, constaten la difícil digestió de la resolució.

Aquests anys de xoc institucional deixen una factura onerosa. La primera preocupació de l’independentisme són els presos. En plena campanya electoral, Pedro Sánchez advocava ahir pel compliment de les condemnes. És molt prematur parlar d’indults. En la sentència, el TS deixa l’aplicació als presos del tercer grau i altres beneficis en mans de les autoritats penitenciàries, sota control judicial i amb la participació de la fiscalia. Aquesta és una manera de pal·liar la duresa de la sentència de la qual hi ha precedents (Iñaki Urdangarin) i que evita interferències polítiques. La sentència deixa dos fronts legals més, els previsibles recursos davant del Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg i la reactivació, ja decretada pel jutge Pablo Llarena, de l’euroordre contra Carles Puigdemont i la resta d’exconsellers a l’estranger.

Malgrat que es mantenen diversos fronts legals, es pot afirmar que la sentència tanca la fase de judicialització del conflicte català, que al principi va ser una opció de Mariano Rajoy per acabar convertint-se en un fet inevitable quan el 6 i el 7 de setembre del 2017 el Parlament va aprovar les lleis del referèndum i de desconnexió. El paper a què la justícia es va veure abocada ha acabat després de dos llargs anys de procés, i arriba l’hora de tornar el conflicte a la política. En aquest sentit, la sentència ha de ser un punt de partida.

La sentència no posarà fi al conflicte polític català. Els milions de catalans partidaris de la independència no canviaran d’idea, i els partits polítics que, legítimament, propugnen la separació d’Espanya no abandonaran el seu afany. Malament farien les institucions de l’Estat en pensar que la derrota de la via unilateral i el dur càstig penal pels fets de la tardor del 2017 suposa el final del problema. Les protestes al carrer –legítimes mentre no posin en risc l’ordre públic– són el recordatori immediat que els independentistes veuen en les condemnes un altre atac a les llibertats i idees que defensen.

Urgeix tornar a la via política, a Madrid i a Barcelona. Fins que no passin les eleccions del 10-N, hi hagi un nou Govern i possiblement nous interlocutors a Catalunya (no s’ha de descartar un avenç electoral), no hi haurà les condicions necessàries per reprendre un camí dialogat basat en el respecte a la llei i a totes les opcions polítiques, que és l’única sortida possible. Mentrestant,s’ha d’exigir que en aquests dies d’emocions a flor de pell no es faci cap pas irreversible i que totes les parts entenguin que el conflicte corre el risc de cronificar-se si no s’actua amb altura de mires. Després de la dura sentència, és l’hora de la política.