Justícia salomònica

S’intuïa que la sentència seria dura, i ho ha sigut. Tretze anys de privació de llibertat representen mitja vida en una persona de mitjana edat.

La sentència conté pronunciaments molt interessants. Tot i que la declaració de fets provats sembla anar encaminada més a justificar una rebel·lió que una sedició –qui sap què va passar en la deliberació–, el cert és que descarta la rebel·lió, és a dir, el «cop d’Estat» que tants han anat repetint fins a la nàusea durant aquests mesos. Tal com jo mateix i d’altres hem anat dient desenes de vegades durant aquests dos anys –i no sense crítiques i fins i tot insults–, l’escassa violència que va poder existir no va ser ni instrumental ni suficient per usurpar el poder de l’Estat, per la qual cosa no hi ha pogut haver rebel·lió. Això suposa una desautorització tremenda a la fiscalia i a la fiscaliaal magistrat instructor, així com un reconeixement de la il·legitimitat flagrant de la suspensió de càrrecs públics dels presos. Queda per a la història.

Un «alçament tumultuari»

Però entén el tribunal que tant la concentració davant de la Conselleria d’Economia com el mateix acte de celebració del referèndum i la protecció d’urnes amb actes de resistència i desobediència civil pacífica protagonitzats per una pluralitat de persones, van constituir un «alçament tumultuari», perquè tot i que no fos organitzat pels acusats, sí que hauria sigut «instat» pels mateixos, tot i que fos indirectament, i en tot cas haurien posseït el que es diu «domini del fet», és a dir, que tenien control sobre la ciutadania independentista, i que si haguessin volgut, haguessin impedit les concentracions.

Tot l’anterior és el que diu la sentència i pot semblar molt lògic, però en realitat no ho és i, de fet, compromet clarament la presumpció d’innocència. En primer lloc, els dirigents no tenien aquest domini del fet. Que l’hi diguin a Carles Puigdemont, quan volent convocar eleccions es va sentir compel·lit a declarar la independència per por que el qualifiquessin de traïdor. I després d’una declaració com aquella, les masses no es van llançar als carrers. En conseqüència, existeix un dubte més que raonable sobre aquest domini del fet, dubte que hagués hagut de determinar la innocència.

En segon lloc, és probablement excessiu qualificar amb el màxim grau de delicte contra l’ordre públic –la sedició– una concentració de protesta sense ferits i sense detinguts –la manifestació davant de la Conselleria d’Economia–, així com una concentració massiva, la de l’1-O, en la qual les persones no es van llançar contra les forces de l’ordre buscant una batalla campal, com en qualsevol sedició, sinó que simplement volien protegir unes urnes per votar. Agradi o no, no és el mateix buscar l’agressió que intentar resistir pacíficament una intervenció policial, com en qualsevol desnonament conflictiu, per cert. Hi torna a haver una interpretació més favorable al reu que la que ha escollit el tribunal, i és raonable, el que deixa novament en mal lloc a la presumpció d’innocència.

Interpretació summament forçada

Però a més, per poder condemnar una persona, com reiteradament reconeix el Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu de Drets Humans, la interpretació que un tribunal faci de les normes penals ha de ser conforme a l’orientació material de la norma, així com previsible per al destinatari d’aquesta. I en aquest cas, la interpretació del delicte de sedició és summament forçada, tant que probablement els avui condemnats mai es van representar les conseqüències que penalment es deduirien dels seus actes. Mai, fins que no van sentir parlar el fiscal general José Manuel Maza un parell de dies després de l’absurda declaració d’independència. No s’ho van poder representar perquè després de l’1-O, i encara setmanes després, la fiscalia no va moure fitxa. I perquè el 9 de novembre del 2014 també s’havia realitzat una consulta i les úniques conseqüències no van ser observar un alçament tumultuari a les cues de votants, sinó una simple desobediència d’algun dels convocants.

Encerta la sentència quan diu que els condemnats sabien que no podien aconseguir la independència, i que d’aquesta manera van enganyar els seus votants, i que l’Estat no va perdre el control en cap moment. I que per això no es va entorpir d’una manera greu l’exercici de l’autoritat pública i no es va provocar cap altre delicte a través de la sedició. Però si això és així, ¿per què no s’ha rebaixat convenientment la pena, com ordena sense matisos l’article 547 del Codi Penal?

Temps hi haurà per continuar analitzant aquesta sentència, que potser buscant ser salomònica, no ha deixat en el millor lloc possible la peça clau de tot el sistema penal: la presumpció d’innocència.

           

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M