Anàlisi
Paral·leles asimètriques
La raó d'Estat pot prioritzar els dos grans partits que l'han governat i el neguit de l'independentisme pot mobilitzar un electorat ferit
zentauroepp41638155 barcelona 17 01 2018 politica votaci n para escoger la nueva180829115710 /
Els relats de la política espanyola i del procés independentista se situen en paral·leles asimètriques, però d’una asimetria gairebé perfecta. Tant en el terreny institucional com en el polític i social. Valguin alguns exemples. És veritat que el general en cap de la Guàrdia Civil a Catalunya no va respectar el deure de reserva que li imposa el seu càrrec, però també és cert que els que ara en demanen el cessament pel seu discurs provocador van provocar abans l’institut armat a l’aprovaral Parlament una resolució que reclamava la seva «retirada de Catalunya».
És veritat que des de la política espanyola s’ha qualificat de «colpistes» els dirigents independentistes, però també és cert que en seu parlamentària els partits processistes van aprovar una resolució en favor de la desobediència civil i institucional (un oxímoron) i que el president Torra –el representant ordinari de l’Estat a Catalunya– l’ha secundat. És veritat, en el pla social, que el prior benedictí del Valle de los Caídos s’ha alineat amb la ultradreta espanyola, però també és cert que els benedictins de Montserrat van obrir les portes del monestir a una meditació de marcat caire polític.
Sí, dues paral·leles asimètriques que, en el pla demoscòpic, es tradueixen en paràmetres gairebé idèntics, però de signe contrari:a l’última enquesta del GESOP per a aquest diariGESOP, el 62,5% dels espanyols rebutgen un indult per als líders del procés i el 62,1% dels catalans l’avalen. És el resultat de la col·lisió entre el relat independentista i el relat de signe oposat del nacionalisme espanyol, de la subhasta identitària que encoratgen els dos nacionalismes, amb els ciutadans, d’un costat i d’un altre, atrapats en aquesta espiral emocional.
Paral·lelisme asimètric
En el pla electoral, la incidència d’aquestes realitats paral·leles en les generals del 10-N serà paradoxal: pot enfortir a Espanya el bipartidisme imperfecte dels partits de govern (el PSOE i el PP), però a Catalunya, de la mà d’una abstenció diferencial, pot mobilitzar el vot independentista fins a la barrera del 50% (la CUP hi posarà la resta). La raó d’Estat pot acabar prioritzant els partits que l’han governat en els últims quaranta anys i el neguit de l’independentisme pot mobilitzar un electorat ferit.
Mentrestant, amb la sentència de l’1-O a punt de dictar-sesentència de l’1-O , és evident que els líders del procés han comès, amb independència dels tipus penals a què s’acabi ajustant la seva conducta, un acte de deslleialtat institucional manifesta. Al discurs de Manuel Azaña sobre l’Estatut de 1932 em remeto: «La Generalitat és una part de l’Estat espanyol, no és un organisme rival, ni defensiu ni agressiu, sinó una part integrant de l’organització de l’Estat de la República espanyola. I mentre no es comprengui així, no entendrà ningú el que ésl’autonomia».
La política espanyola no només no va entendre aquesta encertada reflexió d’Azaña, sinó que va afegir llenya al foc. Però els líders independentistes, a l’optar per la via unilateral, van trencar les regles del joc. Ja no hi ha punts d’intersecció: són paral·leles asimètriques.
