El final de la infància

Tens 12 anys. Jugues a saltar, passes les tardes al carrer, persegueixes nens i nenes, notes la sang a les galtes quan acceleres la carrera per entomar la pilota i no convertir-te en el conill mort si et cau a terra. Gaudeixes encara del luxe de no carregar amb responsabilitats adultes, tot i que a tu, pel simple fet de ser nena, ja porten temps tractant-te de manera diferent de com tracten els teus germans homes. Anys més tard te n’adonaràs que ells, malgrat haver compartit amb tu la mateixa infància i d’haver vist de prop la injustícia del tracte diferenciat, no en seran gens conscients.

A ells no els ha passat, tenien assumptes més interessants dels quals ocupar-se. No ho veien, no, que no tenia cap lògica que a la nena, per ser nena, li demanessin escombrar, fregar, rentar els plats, aprendre a ser una bona mestressa de casa. No només no ho veien sinó que se'n burlaven. Els hi havien ensenyat, així els havien educat. Trepitjaven cruelment el terra lluent que havies trigat una bona estona a deixar com una patena. Quedaven les seves petjades marcades i havies de tornar a fer una feina feixuga que no hi havia manera de fer-la més suportable.  Com a molt, posar-te els ‘walkmans’ i evadir-te del present denigrant. No per la imposició de las tasques domèstiques sinó perquè era específicament femenina. I encara gràcies que no et demanaven de fer-los tu els llits, als teus germans. O rentar-los la roba a mà com havien fet generacions senceres de dones abans que tu.

Les mares 

«¿De què et queixes?», deia la mare, jo a la teva edat ja feia tal cosa o tal altra. I ho explicava amb orgull, sense compadir-se ni una mica de la nena que no va ser en un món on només existia la infantesa més primerenca, la de la dependència innegable. Encara no aixecaven un pam de terra, elles, que ja s’ocupaven del que venia després. S’eixugaven soles els mocs, s’espolsaven les mosques i buscaven entre les carns flonges de les àvies o les tietes l’aixopluc que les mares, atrafegades com estaven, no els podien oferir.

Qui vol quedar-se en una infantesa com aquesta? Més valia espavilar i fer-te tu les coses, com els repetien tants cops, “posa’t dretes damunt dels propis peus.” I sobre aquesta capacitat de sobreposar-se a les circumstàncies, de no necessitar la mare, de complir amb infinitat de tasques amb l’eficàcia d’una dona de vint anys, van construir l’amor propi que les sostenia tot i les vicissituds de la vida. Què ens havien d’ensenyar a les filles? Doncs allò que les havia fet fortes a elles, allò que els havia permès sobreviure.

La infantesa potser ha estat un paradís per a il·lustres escriptors de casa bona, aquells que creixen entre coixins flonjos i mengen farinetes amb textura de vellut fins que les dents els permeten fer l’esforç de mastegar. Però per a la majoria de persones a tot el món i encara ara per a bona part, la infantesa és un espai inhòspit en el qual la vulnerabilitat pròpia de l’edat ens deixen exposats a la intempèrie d’un món gens acollidor. No cal anar a Dickens per rescatar aquesta realitat, podem llegir 'Necessitem nou noms' de la Noviolet Bulawayo i descobrir, per exemple, el personatge d’una nena embarassada. La infantesa es fa paradís a cop de drets humans fonamentals, de tractats internacionals, de convenis legals i organitzacions de protecció. I de tota una tradició de filòsofs, psiquiatres i pedagogs que ens expliquen la importància de preservar de les inclemències del món els primers anys de vida.

Però tens 12 anys i la infantesa s’acaba. No perquè vulguis fer-te gran sinó perquè un bon dia trobes una taca inesperada, escandalosament vermella. Sabies que el moment arribaria tard o d’hora però et pensaves que seria més tard que d’hora. No vols créixer quan saps que la vida que t’espera com a dona comporta restriccions en la teva llibertat, els teus drets, que el lloc que ocupes al món s’empetiteix. Desitges amb totes les forces quedar-te tal com ets ara, sense carns que esdevinguin un perill públic perquè així t’ho han explicat tantes vegades.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I per això t’hauràs de tapar, amagar quan hi hagi visites d’homes desconeguts, hauràs de deixar de jugar i empaitar nois com si fossis una nena. S’acaba la infantesa per un simple esdeveniment biològic: tens la regla, ja ets una dona. I encara gràcies que no et passa com a aquella amiga a qui li va venir amb vuit anyets i la mare li va dir que ja es podia oblidar de la platja. No som dones ni amb vuit, ni amb dotze, ni amb setze. Som dones quan la personalitat, el pensament, la maduresa ens permeten ser-ho. Però la sang et delata. I per molt que l’amaguis, sembla que tothom que tens al voltant ja t’ha descobert la tara.

Escriptora.