Franco sortirà al final del Valle de los Caídos

El Valle de los Caídos va tancar les seves portes aquest divendres i quan les torni obrir, el dia 25, les restes de Franco ja no hi seran; així es donarà per finalitzada una anomalia històrica, que un dictador tingués un mausoleu sostingut amb diners públics 44 anys després de la seva mort, un cas únic a Europa. Al Govern central li ha costat 16 mesos vèncer les resistències de la família de Franco, de l’associació que acull alguns dels nostàlgics del seu règim sanguinari i repressiu i de l’autoritat de l’orde religiós que s’ocupa del recinte.

Però abans, el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va haver d’aprovar una llei de memòria històrica, modificada mitjançant un decret sota el mandat de Pedro Sánchez per impedir que ningú que no fos víctima de la guerra civil continués enterrat al Valle, cosa que excloïa Franco, que no va ser víctima, sinó botxí. Finalment, el Tribunal Suprem ha hagut de dictar una sentència, tres interlocutòries i dues providènciesperquè el Govern pugui procedir a l’exhumació i trasllat al cementiri de Mingorrubio-El Pardo. Malgrat la unanimitat amb què va ser adoptada la sentència, els últims obstacles els ha protagonitzat un jutge de Madrid, que exigia una llicència d’obres que el Suprem ha considerat innecessària i, sobretot,el prior de la basílica, Santiago Cantera.

Antic candidat electoral falangista als anys 90, el prior al·legava que el Govern no podia intervenir en «lloc sagrat» sense el seu permís i que s’atemptava a la llibertat religiosa. El Suprem ha desbaratat els dos arguments i li ha recordat que la Constitució obliga a tothom a complir les sentències, però Cantera encara defensava aquest divendres que seguirà la batalla legal, tot i que no oposarà «resistència violenta» a l’exhumació. Sort, es podria dir, davant d’una actuació que desborda qualsevol límit i que compromet també les autoritats religioses. Tot i que el prior del Valle no depèn de la Conferència Episcopal, sinó d’una branca de l’orde benedictí amb seu a França i en darrer terme del Papa,s’ha trobat a faltar un pronunciament taxatiu de la jerarquia espanyola i del mateix Vaticà, que, malgrat no oposar-se a l’exhumació, tampoc ha desautoritzat el prior rebel. Després de la llarga història de connivència de l’Església catòlica amb el franquisme, era una mínima reparació que es podia esperar.

El mateix es pot dir de la família de Franco, que no ha deixat de posar obstaclesen un cas que clamava al cel i en què, com ha dit el Suprem, l’interès general està per sobre del particular o familiar. Han recorregut fins i tot al Tribunal Constitucional per si s’han violat drets fonamentals, cosa que ja ha descartat el Suprem. El Govern ha decidit que els nets del dictador puguin assistir, si ho desitgen, a l’exhumació i per a això seran avisats amb 48 hores d’antelació. No es pot dir que l’Executiu no hagi sigut curós fins a l’últim detall, seguint tots els procediments legals, per, en paraules de la vicepresidenta, Carmen Calvo, «tancar amb dignitat el que no era digne».