Crides a la desmobilització

Quan la sentència està per caure, no només no hi ha resposta que apel·li a tota la ciutadania contrària als empresonaments, sinó que alguns dels principals líders de l’independentisme fan crides no gaire indirectes a la desmobilització. El vicepresident del Govern parla de somriure, el president del Parlament invalida de facto tota reacció que no involucri el 80% de la societat, Oriol Junqueras desacredita el «fum» i, en el súmmum de la subtilesa, Artur Mas adverteix de les serioses possibilitats d’il·legalització de partits, extensible a les organitzacions socials. Per la seva banda, i com a manera elegant de fer l’orni, la Cambra s’ha compromès a recolzar les formes extenses de reacció sabent que no es produiran. La síntesi de tot això és clara. Davant de les incerteses i els perills, més val quedar-se a casa i esperar el dia en què la resposta no sigui només dels irreductibles ni estigui liderada per ells, sinó que sigui de país, és a dir tan unitària i plural com ho és el sentiment de rebuig a les condemnes.

Les esmentades crides a la calma, o a la interiorització de la indignació, interpel·len almenys les tres quartes parts de l’electorat independentista. De manera que la previsió de les protestes a la via pública és de desenes, no centenars de milers de persones. Els que es preparen per sortir al carrer, o a la carretera, s’emparen amb el lema implícit i ambivalent, per no dir perillós, del «com menys siguem, més soroll haurem de fer». Segons certes teories difoses a les xarxes socials, amb cinquanta mil persones ben organitzades i decidides n’hi ha prou per paralitzar-ho tot. ¿Cert? Depèn.

Una maniobra de distracció

Les cinc marxes simultànies convocades pel tàndem ANC-Òmnium no són més, a ulls dels partidaris del col·lapse, que una maniobra de distracció, una manera de dispersar les energies i escampar-les pel territori. És probable que no errin els que suposen que transcorreran fora de les autopistes i les vies principals de circulació. Tres dies de camí per etapes de 20 quilòmetres no es troben a l’abast ni dels treballadors ni d’un bon nombre de jubilats entre els disposats, si no fos per l’edat, a participar-hi. D’altra banda, l’anunciada presència dels CDR és un repte de primera magnitud per als organitzadors, ja que entre els exaltats i els infiltrats es poden produir les escenes no desitjables d’enfrontament amb les forces de l’ordre. La incorporació dels CDR també és desmobilitzadora: qui no vulgui pols que no vagi a l’era. La xifra dels 70.000 inscrits en les marxes per la llibertat no només és molt baixa, sinó que es pot veure disminuïda per defeccions efectives d’última hora.

Lluny d’afanyar-se a buscar una fórmula majoritària de protesta, els que porten la veu cantant s’apresten a patrimonialitzar-la en favor, no de l’independentisme en el seu conjunt, sinó de la fracció de l’independentisme que predica el bloqueig immediat com a fórmula per fer efectiva la república a curt termini. Així, segons el president Torra i la CUP, qui no vulgui la independència ara està en contra de la llibertat. El president i els que es neguen a aprovar-li els pressupostos coincideixen en la concepció de les protestes com una oportunitat, potser l’última en molt temps, de recuperar la iniciativa perduda pel president Puigdemont, en data infausta i per tant no celebrada, dos anys enrere. Vanes il·lusions, ja veurem fins a quin punt contraproduents.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Avancem una mica en els possibles escenaris de l’endemà de les mobilitzacions. Escenari A: no ha passat res més que una protesta civilitzada, pacífica i no gaire massiva de gent que ha tornat a casa sense ocasionar disturbis. Descrèdit i declivi per als convocants. Escenari B: hi ha hagut incidents, pocs, minimitzats a casa i magnificats pels mitjans de comunicació hispànics, davant de la indiferència dels de fora que donen per descomptada la fi del clima insurreccional que els va portar a Barcelona fa un parell d’anys però ja no han tornat. Escenari C: Enfrontaments nombrosos i pujats de to,amb múltiples escenes de violència. Millor no imaginar-ne el resultat, sens dubte nefast per al conjunt del sobiranisme i per a Catalunya.

Les conseqüències en el comportament electoral dels votants el 10-N són difícils de preveure. Només apuntar que els escenaris A i B afavoririen el traspàs de vots de Ciutadans cap al PSC, que s’ha accentuat amb la moció de censura per la culata. En qualsevol dels casos, queda clar que Quim Torra fa campanya a favor de la CUP, és a dir en contra de la coalició de govern que presideix i contra JxCat.