Editorial

Gran victòria socialista a Portugal

L'èxit del PS d'António Costa confirma l'excepcionalitat hispanolusitana a la UE amb la socialdemocràcia com a primera força

2
Es llegeix en minuts
Portugal’s Prime Minister and Socialist Party (PS) candidate Antonio Costa casts his ballot at a polling station during the general election in Lisbon, Portugal October 6, 2019.  REUTERS/Jon Nazca

Portugal’s Prime Minister and Socialist Party (PS) candidate Antonio Costa casts his ballot at a polling station during the general election in Lisbon, Portugal October 6, 2019. REUTERS/Jon Nazca / JON NAZCA (REUTERS)

La victòria del Partit Socialista (PS) a les legislatives celebrades aquest diumenge a Portugal, que el deixen a prop de la majoria absoluta, confirma l’excepcionalitat hispanolusitana: mentre que a la resta d’Europa la socialdemocràcia es debat entre el retrocés i l’estancament, a la península és la primera força política, a gran distància dels seus perseguidors. Si António Costa va aconseguir el 2015 formar Govern sense haver guanyat les eleccions després de dos mesos de negociacions complexes amb el Bloc d’Esquerra i l’aliança dels comunistes i els verds, en aquesta ocasió es presenta com el gran vencedor després de quatre anys de gosadia per driblar l’austeritat imposada per Brussel·les i de rigor fiscal per quadrar els comptes.

Portugal està lluny d’haver superat els efectes de la crisi del 2008 i del rescat que va necessitar, però presenta unes xifres i unes realitats esperançadores com la contenció del dèficit i la caiguda de l’atur fins al 6,3% (era del 12,4% a l’inici de la legislatura). Aquest èxit té un nom propi, Mário Centeno, pare del miracle portuguès amb les pitjors condicions imaginables de sortida: la majoria parlamentària armada per Costa per mantenir un Govern monocolor del PS va ser vista amb recel alhora per la Unió Europea i pels mercats. De tal manera que no és exagerat considerar Centeno el corresponsable del triomf electoral socialista, igual com es pot entendre la contenció del Bloc i de l’aliança ecocomunista durant bona part de la legislatura com un factor essencial perquè Costa hagi vist renovat el seu mandat.

Un altre factor digne de tenir-se en compte és l’abstenció, més gran que fa quatre anys, que ha afavorit el PS. Mentre la suma de les dretes –el PSD i el CD-PP– ha perdut recolzaments, l’augment del cens ha donat ales a l’esquerra i ha confirmat la suposició que l’increment del vot jove i urbà seria determinant per a la continuïtat socialdemòcrata al capdavant del Govern. Alhora, el record del cost social del rescat del país, gestionat per la dreta, continua vigent i ha sigut un llast per al bloc conservador.

Tal com vaticinaven les enquestes, ni tan sols els escàndols polítics, molt airejats pels candidats de la dreta, però que Costa ha sobrevolat sense que l’esquitxessin, han canviat la tendència a renovar la confiança en el PS. L’habilitat del primer ministre per negociar amb els seus socis parlamentaris ha donat estabilitat al país, li ha donat prestigi a Brussel·les i li ha permès esgotar la legislatura. Li ha permès, en suma, sotmetre la seva gestió a escrutini sense que ningú tingués arguments consistents per impugnar-la, tot i que a Portugal encara li queda un llarg camí per recórrer fins a liquidar els préstecs per valor de 50.000 milions que va rebre de Brussel·les en els pitjors dies de la crisi. Costa ha assolit la meta que s’havia fixat: tenir les mans lliures per aplicar una política d’aliances de geometria variable si, com ha succeït, no aconseguia la majoria absoluta.