L'oasi del costat

Si fem una enquesta aquí, a ningú se li escaparà el nom de la cancellera alemanya o del president francès, no obstant, el d’António Costa passa desapercebut malgrat ser el primer ministre del país del costat. Vivim d’esquena a la realitat dels nostres veïns portuguesos, però en el moment en què les urnes tornen a donar-li la confiança de govern a aquest líder socialista, al qual ningú augurava un mandat llarg fa quatre anys –quan es va llançar a pactar en minoria–, l’ha esgotat i amb tota probabilitat continuarà una altra legislatura.

Portugal s’ha convertit potser en el model de convivència política més estable de tota la Unió Europea. Mentre a Espanya se succeeixen eleccions una rere l’altra, a Itàlia cessaments i canvis de coalicions, a la Gran Bretanya es lliura una batalla pel poder dins del parlament i en la resta de països europeus les legislatures van registrant un ascens alarmant de populismes i partits ultranacionalistes, la recepta lusitana és d’estudi.

Mentre aquí vivim l’escalfor de la quarta campanya electoral en quatre anys, convindria mirar a l’altre costat de la frontera a veure si s’enganxa alguna cosa de l’últim recés de la socialdemocràcia a Europa. No era fàcil. Amb Portugal a la deriva i captiu d’un rescat financer, governar proposant passar la pàgina de les polítiques d’austeritat es va intuir utòpic. Però tan en silenci com el seu nom, António Costa ha passat en aquests quatre anys pel desert econòmic de la crisi i la devolució del rescat, recuperant el crèdit internacional, la confiança dels inversors, equilibrant el balanç en els comptes, creant ocupació i reduint l’índex de desigualtats.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Més que un miracle, un horitzó clar de prioritats i estabilitat política per poder realitzar-lo. Per això, malgrat una abstenció històrica de gairebé un de cada dos portuguesos, a Costa li han entregat de nou la confiança perquè continuï caminant per idèntics camins, malgrat una campanya no exempta de riscos i on han airejat casos de corrupció del seu partit en el passat. Però malgrat tot, els portuguesos han valorat un programa que els ha tret del marasme, apujant el salari mínim, augmentant el consum i baixant l’atur al 6%. Malgrat la distància, la xifra queda molt més a prop de la realitat alemanya que de l’espanyola.

Però el mes sorprenent és que aquest Govern socialdemòcrata no només hagi mantingut l’estabilitat pactant amb populistes d’esquerra i excomunistes, és que ho ha fet aplicant quotes perquè la immigració vagi trufant de color els carrers de Lisboa, Porto, Sintra o Cascais. Les urnes han deixat al marge les proclames que incendien Europa de xenofòbia i encimbellen la ultradreta per tot el continent. Un oasi contra la demagògia que ens envaeix i això que, lluny d’evitar el debat, Costa no s’ha cansat de repetir que Portugal necessita mes immigrants, l’única solució per mantenir activa una comunitat que envelleix. ¿Algú en dona més?