Una cosa a què agafar-se

Després d’imposar-se en les eleccions catalanes del 2017, Inés Arrimadas va defugir intentar ser presidenta malgrat les pressions del PP perquè ho fes. Ciutadans va decidir en aquell moment que no era propagandísticament rendible. Després la formació taronja es va negar a liderar una moció de censura contra el president, Quim Torra, per la mateixa raó. Fins que, de sobte, fa uns dies, Lorena Roldán -Arrimadas va veure recompensats els seus serveis amb un lloc a Madrid- va anunciar que sí que es llançaria a una piscina amb molt poca aigua.

En vista de mals auguris electorals després de l’esquizofrènica conducta d’Albert Rivera, Ciutadans necessita qualsevol cosa a què poder agafar-se. Per tant, ara sí que valia pena una moció de censura que era una farsa, ja que no existia ni autèntica intenció ni cap possibilitat de rellevar l’actual president.

En les eleccions del 21-D, celebrades sota el 155, Ciutadans va aglutinar, amb Arrimadas al capdavant, el vot nacionalista espanyol radical, així com el de molts catalans horroritzats pel xoc amb l’Estat. Va aconseguir erigir-se en la principal opció dels qui en el seu fur intern corejaven el «¡A por ellos!» i també dels que volien parar els peus al sobiranisme. Va guanyar els comicis i va acumular 36 diputats, cosa que va fer que el PP quedés reduït a només 4. Entre tots dos, doncs, 40 escons sobre el total de 135 que té el Parlament.

Ciutadans s’ha caracteritzat per utilitzar Catalunya, i en especial el Parlament, com un plató de televisió, a través de la provocació i l’espectacle amb freqüència vergonyós -si bé en la moció de censura Roldán va suavitzar una mica les formes-, per cridar l’atenció dels mitjans. El seu objectiu no és contribuir a millorar les coses, sinó esgarrapar vots sobretot fora de Catalunya exhibint-se com els més temibles enemics «dels que volen trencar Espanya».

A més de la propaganda, entre els objectius de la moció hi havia desgastar el PSOE acusant-lo -ja que el PSC no es va sumar a la moció- d’ambigu i, en realitat, poc espanyol. També, com ha insistit Rivera durant el lamentable procés per a la investidura a Espanya, de còmplice de l’independentisme.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Que tot això sigui mentida no té la més mínima importància. Ciutadans, nascut el 2006 com a cristal·lització d’una llarga reguera de rancors i anticatalanisme, s’ha especialitzat a depassar els límits de la decència política i l’honestedat moral.

Segurament la pitjor mostra d’estultícia és la que es va produir durant el recent debat sobre política general al Parlament. Lorena Roldán va instrumentalitzar l’atemptat d’ETA contra la caserna de la Guàrdia Civil de Vic el 1991 -amb 10 víctimes mortals, la meitat nens-, en un intent de caracteritza l’independentisme català com a violent i potencialment terrorista. Va brandir des de la tribuna una cèlebre i terrible fotografia de la tragèdia. Tot s’hi val. Abans del debat havia preguntat si quan Torra va animar els CDR a «collar» els polítics, el president es referia que calia prémer «el detonador dels explosius».