L'agitat tauler polític

Els deliris... són dolents

Torra sobreactua per amagar la seva impotència i la dreta tendeix al tremendisme per debilitar Pedro Sánchez

3
Es llegeix en minuts
torra snchezw

torra snchezw

Un rellevant expolític em deia dimecres sense ocultar la seva contrarietat: «No és lògic que tot Espanya estigui subordinada a la sentència del Suprem, es va judicialitzar un conflicte polític i ara tot penja de Marchena». 

Però la sentència és conseqüència que l’encaix de Catalunya a Espanya no està resolt. El règim del 78 va començar bé. El ‘blau’ Adolfo Suárez va reconèixer com a president de la Generalitat Josep Tarradellas, un ‘roig’ exiliat. Jordi Pujol va negociar amb el centredreta de Madrid. Felipe González i Alfonso Guerra van cedir la marca del PSOE català al PSC. Però el pas del temps va espatllar el quadro. ¿Recorden la LOAPA? ¿Pujol es va excedir al posar la Generalitat al servei del seu poder personal i al ser ‘espanyol de l’any’ al matí i ariet sobiranista dels seus joves al capvespre?

El nou Moisès i la terra promesa

Tot es va complicar amb l’Estatut del 2006. Maragall no volia ser menys que Pujol. Artur Mas va pujar l’aposta perquè CDC recuperés les arques de la Generalitat (i les subseqüents). I Rajoy, titllat de tou, va creure que arribaria a la Moncloa atiant l’Estatut i el seu culpable (Zapatero, per descomptat).  Va arribar tard (2010) la sentència del Constitucional i Mas es va transmutar en un nou Moisès conduint el seu poble (al 48%) a la terra promesa. 

Espanya, en període electoral, viu pendent de la reacció catalana a la sentència del Suprem contra els dirigents independentistes

El realisme del 78 va donar pas al romanticisme nacionalista i a una reacció d’agre desconcert a la resta d’Espanya. Al final va arribar la declaració unilateral d’independència (DUI) del 2017 que el 155 va avortar. L’independentisme es va aplanar, però va guanyar les següents eleccions. ¿Taules? Així, Catalunya continua sent la gran assignatura pendent que, com que no se sap resoldre, és utilitzada d’arma electoral per la dreta (malgrat el fracàs d’abril). I Sánchez, assetjat, repeteix que no tolerarà cap altra DUI i exhibeix la ‘E’ del PSOE. 

Tots reaccionen a la recaiguda en l’unilateralisme del Parlament el 26 de setembre, que va ser una sobreactuació. N’hi havia prou amb veure Pere Aragonès, el nou líder d’ERC, educadament assegut, mentre Torra s’agitava amb fruïció. Torra i Puigdemont animen (ningú vol refredar els creients) a la protesta contra la sentència (cosa legítima), a la desobediència civil (dret individual amb sanció) i a la desobediència institucional, un impossible perquè les institucions no poden revoltar-se. Es va veure amb la DUI del 2017. 

L’independentisme sap que no li convé reincidir. Torra exhibeix desobediència, però retira els llaços grocs minuts abans que arribin els Mossos. I aquests, un cos policial que necessita autoconfiança, no obeeix Torra, sinó els tribunals. Com ha de ser i com la Guàrdia Civil, que va detenir els acusats de terrorisme, que no va seguir ordres de Marlaska sinó del jutge García Castellón. A més, Torra té els «presos polítics» en presons catalanes i no gosa alliberar-los. No l’obeirien els funcionaris i posaria en un compromís els qui van preferir ser jutjats que escapar-se.

El separatisme sap que presumeix del que no té. No pot tornar al 2017 i Torra pretén que una forta protesta tapi la impotència. I que el soroll espanti, Madrid reaccioni amb inclemència... i com pitjor, millor. 

Mentre Torra gesticula, els que cuiden l’ordre públic (Mossos, Guàrdia Civil i Policia Nacional) es preparen junts perquè la protesta contra la sentència –que molts catalans poden secundar– transcorri dins de la legalitat. 

Trapero va dir al judici –¿cert?– que si hi havia ordre judicial tenia preparada la detenció de Puigdemont. Ara no hi ha cap dubte que el cap dels Mossos –no confondre amb el director general polític que ha dimitit perquè hi ha un greu conflicte entre Torra i la Conselleria d’Interior– compliria l’ordre judicial en aquest sentit si el president violés la llei.

La imatge de Catalunya

¿Per què doncs Pablo Casado i Albert Rivera atenen més al soroll –de vegades intens–– que als fets, exigeixen amb tremendisme un altre 155 i fan malbé la imatge de Catalunya, en la qual, malgrat les tensions, es viu i treballa amb normalitat? ¿Per què l’independentisme més realista –des d’ERC al PDECat– no frena Torra, els gestos del qual comporten el risc d’alimentar la intransigència de sectors dirigents espanyols?

Notícies relacionades

Els primers creuen que així poden derrotar Pedro Sánchez que, curant-se en salut, insisteix que no tolerarà cap altra DUI. Els segons, per la situació dels presos, que fa mal a molts catalans, no només separatistes, i perquè en període electoral no volen desmobilitzar els seus.

Catalunya no només continua sent el problema, també provoca deliris. A l’independentisme. I a rellevants sectors espanyols. I els deliris... són dolents.