Capitalisme sense traves

Karl Popper, en el seu magnífic al·legat a favor de la «societat oberta» escriu: «El sistema econòmic descrit i criticat per Marx ha deixat d’existir pràcticament a tot el món per ser reemplaçat, no per un sistema en què l’Estat comença a perdre les seves funcions mostrant, en conseqüència, signes de pansiment, sinó per diversos sistemes intervencionistes, en què les funcions de l’Estat en l’esfera econòmica s’estenen molt més enllà de la protecció de la propietat i els contractes lliures». Aquestes paraules escrites el 1945 expliquen molt bé la regressió que vivim des de finals del segle XX i que és a la base de la crisi que no acabem de superar. El neoliberalisme, amb l’aquiescència de la socialdemocràcia, com va explicar Tony Judt, ens va tornar al que el mateix Popper havia anomenat «el capitalisme sense traves» per advertir-nos: «No hem de permetre que el poder econòmic domini el polític; i, si és necessari, se l’haurà de combatre fins a posar-lo sota control del poder polític». «D’aquesta manera –conclou– farem impossibles aquelles formes d’explotació basades en la desvalguda posició d’un treballador que ha d’acceptar qualsevol cosa per no morir-se de gana». No recordo millor descripció del que està passant en les nostres economies, tot i que siguin paraules prestades del segle passat i d’un autor vinculat a la tradició liberal.

Davant d’aquest malmès panorama, la pregunta és: ¿està la política en condicions d’agafar el comandament? D’una banda, una part del poder econòmic sembla que aposta per això. Les victòries de Trump i Johnson no són més que reaccions dels poders econòmics locals contra els efectes de la globalització que es manifesten en mesures proteccionistes, una de les formes menys eficients de l’intervencionisme. I el mateix Trump entaula una batalla amb les empreses tecnològiques per aconseguir que abandonin les seves fàbriques a la Xina (aquest és el fruit prohibit dels aranzels que ha posat). Sembla, doncs, que més enllà de governs excèntrics com el d’Isabel García Ayuso a la Comunitat de Madrid –amb Fernández-Lasquetty aplicant les receptes de Friedman als anys 80–, fins i tot una part del poder econòmic demana avui més «intervencionisme». El que no és tan clar és que els polítics tinguin la capacitat de fer-ho. Un dels efectes col·laterals de la societat digital són les bombolles informatives. I des d’aquestes bombolles es potencia la fragmentació política. Quan aquesta es barreja amb la falta de tradició de pactes, llavors, la política és incapaç de posar traves al capitalisme. Aquest és el nucli del problema actual. I la solució és justament a les mans dels electors. Hi hauria d’haver qui, juntament amb el consum responsable, promogués el vot responsable, i ho hauria de fer des de fora de l’esfera dels partits. La incompareixença de la política té greus conseqüències que va resumir el mateix Popper: «El poder econòmic dins de l’Estat [...] pot influir sobre la llei per la corrupció i sobre l’opinió pública per la propaganda, pot sotmetre els polítics a obligacions que interfereixin a la seva llibertat i pot amenaçar amb el desencadenament d’una crisi financera, però l’esfera del que pot aconseguir té límits perfectament definits».