Quan parles

Durant segles, les dones no hem tingut referents. O bé perquè els que existien estaven condicionats per la mirada masculina, o bé perquè no teníem accés als espais públics. En les últimes dècades els hem començat a crear. ¿Com? El dia en què ens vam adonar que tot allò que semblava individual era col·lectiu. El dia en què ens vam començar a adonar que les coses personals eren polítiques perquè el que ens passava a totes –fora i dins de casa– era comú al nostre gènere, no casualitat, ni costum, ni mala sort. Era, com diu Paula Bonet, mala fe.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Després d’adonar-nos de tot això hem començat a crear els referents nosaltres mateixes. Hem començat a dir el que no es podia dir: el femení. Tot allò que ens arraconava, que ens deixava als marges. Que era particular i, per tant, no es mereixia la categoria d’universal. Hem començat a dir-ho tot perquè algun dia, no se sap on ni per què, alguna dona s’hi vegi reflectida.

Aquest cap de setmana, 12 dones ens hem assegut al voltant de dues taules: en una, per parlar de Carmen Martín Gaite –i de nosaltres–, i a l’altra per començar a gravar l’experiència de la lectura de la seva obra. A les dues taules hem pogut col·lectivitzar un conjunt de situacions, moments vitals, preocupacions, angoixes. Hem rigut i plorat, i brindat per tot alhora. I hem fet el contrari del que fem normalment: del col·lectiu, de l’experiència en comú de totes nosaltres, hem començat a estirar el fil –com li agradava a Gaite– i ho hem baixat a la categoria de personal. Això és el que passa quan parles, que et despertes. I que fa mal, i cou, i és incòmode, i t’obliga a estar alerta. Cansa molt dir-ho tot i sentir el que les altres diuen. Però els dos dies a La Madriguera ens han reconciliat amb moltes coses. A la paret, Audre Lorde: «El teu silenci no et protegirà». Cal dir-ho tot, companyes. Fins i tot el que no es pot dir.