Mobilització contra el dictador Al-Sisi

Por i fàstic a Egipte

La corrupció no és nova a Egipte ni tampoc les penúries de la majoria de la població. Però el fet que ara arrenqui novament la protesta pública espanta un règim que basa el seu poder en el clientelisme i la repressió a parts iguals

3
Es llegeix en minuts
ilu-hoy

ilu-hoy

La por el posa el règim colpista liderat per Abdelfatah al-Sisi, sobreactuant a l’activar la seva maquinària repressiva per frenar la contestació social iniciada fa poc més de 10 dies. I per això no té dubte a detenir unes 2.000 persones (sumades a les 60.000 que, en sis anys, ja han passat per la presó per les seves posicions crítiques); tancar internet, xarxes socials i plataformes mediàtiques; amenaçar periodistes perquè no difonguin el que passa als carrers, i organitzar manifestacions favorables al règim a més glòria del dictador. El fàstic, el malestar, el cansament el posen els (encara escassos) egipcis que s’han atrevit a manifestar-se contra un governant que, des del seu accés al poder el 2013, ha prohibit tota reunió pública de més de 10 persones, ha retallat encara més els seus drets i ni tan sols s’ha ocupat de satisfer les seves necessitats bàsiques, fins al punt que un terç dels 100 milions egipcis viuen per sota de la línia de pobresa.

El que passa a Egipte no és encara comparable amb els milions de persones que es van mobilitzar el 2011 per fer caureHosni Mubarak. Però, d’una banda, la tornada als carrers és una demostració que l’aparent millora macroeconòmica –sostinguda per un préstec de 12.000 milions de dòlars de l’FMI i els ajuts d’aliats tan poc recomanables com els Emirats Àrabs Units i l’Aràbia Saudita– no s’ha traduït en més benestar per al conjunt de la població. D’una altra, també suposa un canvi en l’opinió pública sobre Al-Sisi, a qui ja es va criticar per entregar les illes de Tiran i Sanafri a Riad i per ser massa complaent amb Tel Aviv, i al qual ara es veu cada vegada més no només com a megalòman sinó també, juntament amb el seu fill Mahmoud,com a implicat en negocis de contraban entre el Sinaí i Gaza.

Responsables de negocis tèrbols

Aquestes crítiques afecten també de manera molt directa les forces armades, tradicionalment percebudes com la institució més valorada. Així, en la trentena de vídeos que un singular personatge com Mohamed Ali –empresari col·laboracionista durant molts anys, autoexiliat a Espanya i amb pretensions d’actor que, en el fons, no sembla anar molt més enllà de reclamar el que diu que se li deu per projectes no cobrats– ve difonent des del 2 de setembre apareixen assenyalats alts caps militars com responsables directes de tèrbols negocis i d’augmentar els seus privilegis a costa del benestar dels egipcis.

Es podria veure Ali, més enllà de la seva pròpia peripècia personal –que l’està portant, emborratxat del momentani èxit mediàtic d’aquests dies, a fer-se passar per un líder de masses amb afany justicier–,com un catalitzador d’un estat d’opinió que ara es dirigeix contra els qui fins fa poc van ser titllats de salvadors de la pàtria.

La corrupció no és nova a Egipte ni tampoc les penúries de la majoria de la població. Però el fet que ara arrenqui novament la protesta pública espanta un règim que basa el seu poder en el clientelisme i la repressió a parts iguals. I tot i que compti amb el recolzament econòmic (1.300 milions de dòlars a l’any) i polític («és el meu dictador favorit») de Washington i moltes altres capitals occidentals –vist com un actor instrumental en la pretensió d’eliminar l’islamisme de l’escena política–, ni el càstig ni les engrunes rebudes –mentre han augmentat exponencialment els preus de l’electricitat i l’energia i s’han reduït els subsidis– sembla que serveixin per calmar els ànims.

La responsabilitat de la UE

Pitjor encara. És la violenta resposta del règim la que amb més probabilitat pot disparar una onada de mobilitzacions que posi en veritable perill a Al-Sisi i els seus acòlits. I més si, com sembla, creixen les dissensions entre uns serveis d’intel·ligència –l’Agència de Seguretat Nacional, el Servei General d’Intel·ligència i la Intel·ligència Militar– que, de forma cada vegada més visible, semblen estar immersos en la seva pròpia baralla corporativa per acaparar més poder a costa d’aquells a qui veuen com a adversaris.

Notícies relacionades

Són els egipcis els qui han de decidir el seu propi futur, però també és considerable la responsabilitat que acumulen els governs occidentals, i especialment els de la Unió Europea. ¿Continuem apostant per governants impresentables, pensant que en tenim prou que acceptin el seu paper subordinat en el joc geopolític i geoeconòmic, mentre garanteixin per un temps l’estabilitat, encara que sigui a costa de la seva pròpia població? ¿Ens pot estranyar que així augmenti el sentiment antioccidental?

Codirector de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH).