La memòria de Tarajal

 

Diuen que la història l’expliquen sempre els vencedors. És del que ara en diuen «controlar el relat», una cosa que passa sempre a petita i gran escala. Doris Lessing ho relatava esplèndidament a ‘El viento se llevará nuestras palabras’, una narració que detalla el seu pas per Peshawar i les infrahumanes condicions en les quals viu el poble afganès. Ella ho explicava, en el pròleg, amb una reflexió: ¿per què hi ha atrocitats que queden fixades en la nostra memòria –l’Holocaust jueu– i altres –com la que ella narra– que, per importants que siguin, desapareixen sense més ni més, i no queden ni a la memòria?

Aquesta setmana tornava, una altra vegada, la pregunta, com una onada que rebota al mar, a tall de notícia. La jutge María de la Luz Lozano ha iniciat el processament de 16 guàrdies civils per homicidi imprudent greu amb resultat de mort i denegació d’auxili. Com testifiquen els dos únics supervivents, la nit del 6 de febrer del 2014 els guàrdies civils, complint ordres des de les seves llanxes, van disparar pilotes de goma i pots de fum tòxic contra un grup de migrants que va saltar la tanca de Ceuta i es va llançar al mar per assolir la costa espanyola, a Tarajal. Es van ofegar 15 persones. No hi va haver autòpsies.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Escriure depèn quines coses, narrar-les, tornar a narrar-les produeix, en ocasions, l’estupor del desconcert. Disparar a qui s’ofega, una vegada ens va resultar inconcebible. No rescatar el necessitat, també. Però el relat, la història, no viu únicament del que expliqui el vencedor, sinó del silenci còmplice de qui ho ignora. Tarajal, en la nostra memòria, quedarà sempre com l’exemple del que ara es repeteix gairebé quotidianament. Al que ens hem acostumat. A una Europa atroç, a uns estats immunes al sofriment, a un Mediterrani convertit en fossa comuna, dia rere dia, sense que passi res.

Davant d’això és necessari oposar la narració dels vencedors amb la construcció de la memòria col·lectiva. Només a través de l’acció i la memòria es recupera una cosa semblant a la humanitat. No sé si la humanitat, però una cosa semblant, sí.