Aquesta gent normal

Vic. Reacció a les detencions dels CDR acusats de terrorisme. Un home s’adreça a centenars de persones. Veu greu, pomposa, de la solemnitat passa a l’exaltació: «500 homes armats han entrat al Principat de Catalunya i han aterrat a les portes de les cases dels nostres fills i se’ls han emportat. Avui, fa pocs dies dels 305 anys del 1714. ¡Il·lusos aquests castellans al pensar que som els seus esclaus! Nosaltres no som esclaus de ningú. Aquesta terra és nostra. I a qui no li agradi, que se’n vagi.» Aplaudiments. Arengues. Més aplaudiments. «¡Visca la terra!» «¡Visca!», criden emocionats els congregats. Homes i dones. Grans i joves. Perfectes exemplars de persones normals. Qui els encoratja és un metge cooperant en diverses oenagés.

El seu discurs és de manual. Ús malintencionat de la història, recreació d’un greuge continuat, exaltació del «nostre», identificació de l’enemic (els «castellans») i, a la fi, l’etern, hostil i excloent «A qui no li agradi, que se’n vagi». ¡Que bonic era pensar que es podia distingir! Que el fanatisme nacionalista no tindria un rostre tan, tan normal.