El preu del farol

La gran mentida

Ningú al món podrà entendre una condemna per una cosa que no va passar

3
Es llegeix en minuts
gran-mentiraw

gran-mentiraw

Es va demostrar en el procés. S’ha reconegut explícitament o implícitament per diversos líders independentistes. Fins i tot hi ha gravacions en les quals es reconeix directament el «farol». Tot el procés va utilitzar indegudament les fortíssimes emocions legítimes de desenes de milers de persones de bona fe, simplement amb finalitats electoralistes. Els ciutadans independentistes buscaven que els seus polítics fessin el necessari per assolir la independència i aquests polítics no van fer absolutament res útil per a aquest objectiu, tot i que no els van faltar estudis i informes al respecte, que mai es van executar. Tot era un enorme castell de cartes. Dos anys després, molts se senten enganyats i no és per a menys. Potser també els mateixos polítics, emborratxats de fervor, es van enganyar entre si, i fins i tot a si mateixos.

Aquesta mentida es va construir només per guanyar les següents eleccions autonòmiques, l’única votació que realment es podia celebrar, no ja jurídicament, sinó amb un mínim i elemental sentit del realisme. El problema és que aquesta mentida se la van creure també a la Moncloa, que fins i tot va mobilitzar milers de policies, operació que, vist el que va passar, sembla obvi que va ser innecessària i, fins i tot, contraproduent. També es van creure la mentida diversos membres de les forces de seguretat i molts ciutadans partidaris de la unió que es van alarmar bastant més del que qualsevol partidari de la independència podria imaginar. I també ho van creure alguns fiscals i jutges –ni de bon tros tot el col·lectiu-, i així, quan l’aplicació de l’article 155 ja havia desbaratat tot aquest perillós muntatge en qüestió d’hores, va començar inopinadament el ‘procés del procés’.

Les conseqüències que creguessin la mentida tots aquests últims col·lectius va ser la reacció desmesurada del poder de l’Estat per impedir una cosa que, en la realitat, ni estava passant ni havia de passar. Algun dels presos, almenys, que sí que estava informat de tot –potser no tots ho estaven– deu estar fregant-se els ulls d’incomprensió per estar patint una situació derivada d’una cosa que va poder semblar que succeïa, però que mai es va esdevenir. I no em refereixo a la suposada «violència» que han volgut veure els fiscals en el procés i que mai va existir. És que en realitat ni tan sols es va fer un pas per a la consecució d’una independència pacífica. Ni un. Es deia que es feia, i fins i tot es va fer una fictícia declaració pública d’independència, però mai es va caminar cap a aquest objectiu, més enllà d’alguna conferència o entrevista a l’estranger en fòrums habitualment amics, o d’algun moviment, també a l’estranger, entre bambolines i imperdonablement ingenu en un polític, i la realitat del qual només té un aliment en la rumorologia. La mateixa ‘ràdio rum-rum’ que l’octubre del 2017 deia que reconeixerien la independència de Catalunya països com Suïssa, Israel, Canadà, les repúbliques bàltiques, Eslovènia i, fins i tot, els EUA. Increïble.

La pregunta que convé formular-se és com s’ha pogut enjudiciar seriosament, amb el rigorisme que s’ha fet, un cúmul de mentides com aquest. La sentència del Tribunal Suprem ja és imminent. Tots aquests fets van ser sorprenentment qualificats com a «rebel·lió» i és indiferent que ara, com torna a dir la rumorologia, acabin en sedició o conspiració per a la rebel·lió o per a la sedició, o qui sap què. Sigui quina sigui la condemna, si n’hi ha, només podrà comptar amb un fet que no necessita prova per ser notori: queels acusats van desobeir el Tribunal Constitucional i van crear un perillós i inútil conflicte institucional. Les altres coses són una gegantina postveritat, com a molts els agrada dir ara. ¿Es poden enjudiciar les postveritats? ¿El Tribunal Suprem continuarà creient-se que els acusats van fer el que mai van fer tot i que deien que feien? ¿Es jutjarà una manifestació de protesta sense cap ferit i una mobilització ciutadana simplement per votar, com una rebel·lió o una sedició?

Notícies relacionades

Jutjada la postveritat en aquesta sentència que tots esperem, tard o d’hora s’hauran de retre comptes amb el Tribunal Europeu de Drets Humans i, més abans que després, amb el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. I, potser abans, amb l’opinió pública mundial. Tot i que la motivació de la sentència comprengui centenars de pàgines, ningú al món podrà entendre una condemna pel que mai va passar. De fet, en el dia d’avui, ningú fora d’Espanya ha entès encara realment la judicialització d’un conflicte polític de llarguíssima trajectòria històrica.

*Catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona.