Com pitjor, millor

Valverde demana que ens oblidem de la temporada passada. Una petició lògica, però utòpica, sobretot quan els símptomes d’esgotament que dona l’equip recorden tant el ja vist. El tècnic blaugrana ha fet el possible per semblar un altre. Li criticaven que no apostava pel planter: Ansu Fati i Carles Pérez. Li assenyalaven que tenia intocables: grada per a Rakitic, suplències per a Busquets. L’acusaven de no fiar-se dels ‘jugones’: De Jong i Arthur, titulars habituals. Només li ha faltat disfressar-se per intentar fer-nos veure que Ernesto Valverde ja no és Ernesto Valverde.

Però es podia intuir, i va ser un dels arguments que recomanaven la seva sortida, que si els resultats no acompanyaven d’inici, el soroll al seu voltant es tornaria eixordador. El seu crèdit davant de l’afició es va esgotar a Anfield, com el de molts jugadors, tot i que en el seu cas la responsabilitat queda més repartida.

Un marge de millora ampli

La bona notícia és que el marge de millora és ampli. La recepta és fàcil, jugar millor. Una cosa que hauria de ser senzilla per a un equip que ha completat aquest camí centenars de vegades, i més, quan ho demostra a casa, amb la seva gespa impecable i els seus aficionats.

El camí segueix allà, però fora es torna incòmode, i més quan el final de la temporada és tan llunyà, quan les derrotes no són definitives. I la plantilla ho sap. I els defenses pensen que els de dalt no pressionen prou. I els davanters lamenten que s’encaixi amb tanta facilitat. I mentrestant, els centrecampistes intenten tapar les fugues dels uns i els altres. Els veterans se saben la música i creuen que sonarà igual encara que li abaixin una mica el ritme. I mentrestant, els nous toquen una altra partitura.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Messi recuperarà el seu to físic i tornarà a marcar diferències, com ho ha fet sempre. Suárez millorarà el seu rendiment, i Griezmann entrarà en joc tard o d’hora. El nivell de concentració pujarà i l’equip s’estabilitzarà perquè té prou qualitat per guanyar partits, i llavors, de nou, serem al mateix lloc que cada abril o maig des de Berlín. Potser –amb sort– no estaran pitjor, però tampoc millor.

Són tants els anys d’èxit, que els jugadors han oblidat la fórmula que els feia especials. Messi és ara l’únic que els diferencia de la resta. Necessiten partits còmodes, i llavors sí, es diverteixen en gran. Però quan cal remar a contracorrent, es bloquegen, ja no recorden quines eren les eines. I tot i que des de la banqueta intenten ajudar-los, no ho aconsegueixen. Tampoc des de la directiva. Arribats a aquest punt, hi haurà qui pensi –no el culparem– que el que és necessari és arribar a un punt de no retorn. I per tant, com pitjor, millor. Per tornar a començar.