La guerra d'Amenábar (i la nostra)

Estic desitjant veure ‘Mientras dure la guerra’, l’última pel·lícula d’Alejandro Amenábar, centrada en la figura del meu admirat Miguel de Unamuno i el seu paper durant la guerra civil, primer com a defensor de l’alçament dels rebels de Franco contra la república i després com a detractor seu. He llegit ja algunes entrevistes i alguns comentaris crítics –crec que no gaire fonamentats– en què, entre línies o molt clar i net, es llegeix el rebuig d’alguns davant una pel·lícula que se centra en la visió dels indecisos, els pusil·lànimes, els apàtics o, fins i tot, els equivocats. I tots aquests comentaris m’han generat encara més ganes de veure la pel·lícula. 

Segurament es deu al fet que he llegit Paul Preston i sé que l’Espanya del 36 no era en realitat una Espanya de rojos i blancs, d’esquerres i dretes, de legítims i revoltats, sinó una cosa molt més complexa i difícil d’explicar i, per descomptat, de resumir: era una Espanya on els convençuts ideològicament eren minoria (dividida en diverses actituds agrupables, més o menys, en tres blocs: esquerra, dreta i anarquisme), juntament amb una extensa Espanya apolítica, o políticament analfabeta, a qui les ideologies li importaven només en la mesura que els prometien viure com ells pensaven que ho havien de fer. A aquesta tercera Espanya pertanyien també els centenars de milers d’homes que van ser mobilitzats per força pels dos exèrcits i que van desertar en gran nombre. Per descomptat, la quantitat mai va ser reconeguda ni publicada per ningú (encara menys per una dictadura que sempre va vendre una imatge èpica i polaritzada de la guerra). Crec que d’aquesta tercera Espanya parla també la pel·lícula d’Amenábar.

Diu el director que els de la seva generació –entre els quals em compto– mai van estudiar la guerra civil a l’escola. Ell l’ha estudiat per escriure la seva pel·lícula, diu. Segur que, com molts de nosaltres, va créixer escoltant històries familiars que tenien la contesa com a teló de fons. I, també, formulant-se preguntes i buscant respostes que, sens dubte, mancaran de la passió de les de generacions precedents. Ja no som part del conflicte. No ens vam veure obligats a elegir. No dubtem, no ens equivoquem. Som els còmodes dipositaris d’una memòria que no ens és aliena. Perquè, com va escriure Sebastià Joan Arbó, «les guerres civils no acaben mai». I, a Espanya, menys encara. No en va som el país on la memòria històrica és més aviat desmemòria i on el dictador continua sent visitat, com si fos un faraó, al seu mausoleu.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Admiro Amenábar i qualsevol que defensi els matisos, que es formuli preguntes, que ens convidi a reflexionar. Que ens recordi que enmig de les turbulències resulta difícil encertar i que no prendre partit, escoltar les idees enfrontades intentant trobar la teva pròpia, és una actitud tan legítima com qualsevol altra.  Diu Amenábar que no ha volgut ofendre cap dels dos bàndols. L’aplaudeixo. Tot i que temo, sabent com està el pati, que passi el contrari i que tots s’enfadin.