Al contraatac

'Eskerrik asko', Maixabel

El documental 'Zubiak', de Jon Sistiaga, sobre les trobades entre víctimes i assassins d'ETA inclou un monumental exemple de coratge cívic i dignitat

1
Es llegeix en minuts
sistiaga-bebe-tabu

sistiaga-bebe-tabu

- Nosaltres javam compartir una història, i fins que un dels dos desaparegui, sempre hi serà.

- Tens raó, ho compartim.

- I et desitjo el millor, ja ho saps. Us mereixeu una altra oportunitat.

- Ho sé, ho sé. Gràcies...

Aquests fragments de conversa davant d’uns enormes finestrals i amb dues copes de vi blanc sobre la taula no corresponen a cap parella entonant un adeu civilitzat. No es tracta tampoc de cap seqüència de l’últim drama romàntic, ja sigui en pantalla de cine o en sèrie de televisió; però de drama sí que en té, de fons, ¡totalment! La dona que desitja sort al seu interlocutor i que aposta per les segones oportunitats es diu Maixabel Lasa; és la vídua de Juan Mari Jáuregui, socialista que va ser governador civil de Guipúscoa i que va caure assassinat per ETA, on, per cert, havia militat de jove. I el destinatari dels seus bons desitjos és Ibon Etxezarreta, un dels integrants del comando que precisament va matar el seu marit.

Assisteixo, commogut, a la projecció de‘Zubiak’(«ponts»), un documental del periodista Jon Sistiaga que s’ha presentat alFestival de Sant Sebastià i que inclou aquest monumental exemple de coratge cívic i dignitat. Ibon i Maixabel es coneixen des de fa cinc anys, quan l’exetarra –que continua complint pena de presó pels seus crims– es va acollir a la ‘Via Nanclares’ i va participar en les trobades entre víctimes i botxins que tan guaridores han resultat, segons els propis protagonistes.

Notícies relacionades

La seva relació és consolidada si ens atenim a com se serveixen l’amanida o parteixen el pa; hi ha detalls que no s’improvisen. I em quedo pensant si jo seria capaç d’alguna cosa així; i no sé si admirar Maixabel o envejar-la; o veure-la com una bèstia rara... però ella mateixa resol el dubte quan admet que la mare d’Ibon també ha hagut de patir molt. I estic d’acord que aquest dolor també s’ha de tenir en compte per resoldre l’endimoniada equació plantejada pelterrorisme.

Si algú s’ensuma equidistància en aquesta reflexió, no em molestaré a contradir-lo, perquè les sensacions són personals i intransferibles. Jo no tinc cap dubte d’on em situo en aquest tema –ni en d’altres– i sens dubte no és a mig camí de res. Però m’alegra que en un moment en quèl’empatia  –posar-se a la pell de l’altre– sembla proscrita del paisatge públic, algú com Maixabel ens hagi donat una lliçó magistral. ‘Eskerrik asko’.

Temes:

ETA