El rei (¿caigut?) d'Israel

Una bona amiga, veïna de l’oficina del primer ministre a Jerusalem, a Benjamin Netanyahu –bé, a Bibi, sempre Bibi– li diu el «rei d’Israel», per la seva personalitat altiva; per la seva capacitat per assolir i mantenir el poder; per la confusió dels interessos de la seva persona amb els del país; per l’estat de serial permanent en què es troba sumida la seva família: amb la seva dona, amb ínfules de diva, i el seu fill, a qui tant li agrada incendiar les xarxes.

És comprensible la fascinació per Bibi, figura clau de la història recent d’Israel, presència constant en la política israeliana des de la dècada dels 90. És per aquesta raó que aquesta repetició electoral a Israel anava en realitat només sobre Bibi i que sigui natural que l’únic que importi és si Bibi continuarà en el poder o si, mitjançantAvigdor Lieberman, deixarà de ser veí de la meva amiga i iniciarà el lent i inexorable declivi que el destí ofereix a tots els déus. Si Netanyahu deixa de ser primer ministre, l’espera un llarg procés per corrupció. Un final massa mundà per a tanta grandesa. És molt arriscat donar a Bibi per enderrocat malgrat que el seu discurs la nit electoral a Tel Aviv fos la viva imatge de la decadència. Molts ho han fet abans i Bibi sempre els ha desmentit.

En la dinàmica de convertir la política israeliana en un assumpte de falcons i coloms, Netanyahu ha sigut sempre vist a Occident com el falcó per antonomàsia. Els defensors del procés de pau el solen acusar d’haver contribuït com pocs a fer descarrilar els acords d’Oslo i a enterrar la solució dels dos estats. És excessiu atribuir-li en exclusiva aquestes gestes, però no hi ha dubte que s’hi ha dedicat amb afany. Resulta molt convenient aquesta divisió entre falcons i coloms, perquè redueix les polítiques d’un estat (Israel) als impulsos d’un líder (Netanyahu; abans que ell, Ariel Sharon, Yitzhak Xamir, etcètera) i genera la ficció que la història podria anar per altres camins si els coloms (Ehud Barak, Yitzhak Rabin) guanyessin eleccions o no haguessin sigut assassinats.

El procés de pau

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Però és una ficció. Avui, els qui continuen parlant del «moribund procés de pau» posen totes les seves esperances en la sortida de Netanyahu i en l’arribada al poder d’un Govern de centre esquerra liderat per un general de llarg historial que revisqui la negociació amb els palestins i allunyi el fantasma d’algunes de les promeses electorals de Bibi, com ara l’annexió formal de parts de la Cisjordània ocupada. Com si l’ocupació fos cosa de Netanyahu, com si la mort de la solució dels dos estats hagués obeït a un caprici de Bibi.

No és així. Vist en perspectiva històrica des de l’arribada dels primers colons fins avui, el projecte sionista a Eretz Israel és la història d’una empresa d’èxit que avança de manera inexorable, és igual qui exerceixi el lideratge. Després de més de 50 anys d’ocupació de Cisjordània, després d’anys d’impunitat en el concert internacional i davant l’absència de lideratge palestí digne de tal nom, l’annexió que enarbora Netanyahu és el següent pas lògic del conflicte. Encara que sigui molt entretingut veure si Bibi continua o no en el poder, no és el més substancial. L’important és que a Israel sempre guanya el sionisme.