El jugador

Dostoievski va plasmar en ‘El jugador’ l’addicció al joc, a la ruleta, russa en aquest cas, temptant la sort compassada amb la convicció que la boleta caurà en el número desitjat. La ruleta és un addictiu joc d’atzar que saqueja la butxaca aliena i causa la desgràcia. L’anomenada ruleta russa, en particular, és, a més, un joc macabre. Es carrega el tambor del revòlver amb una sola bala, es gira i es prem el gallet a cegues. Les probabilitats de sortir amb vida són de cinc entre sis si aquesta és la capacitat del tambor. Això si no s’insisteix a temptar de nou la sort. Si toca el premi, vola el cap del desventurat jugador.

Notícies relacionades

Sánchez vol créixer a costa de Cs i Podem

Captius de l'1-O

Sánchez ha tingut en suspens mig Espanya amb les seves negociacions infructuoses amb Podem mentre continua suplicant l’abstenció del PP i de Ciutadans. L’agònic compte enrere no indica res més que la disposició del jugador a jugar de nou. Això sí, amb les enquestes favorables sota el braç, que és com jugar amb les cartes marcades. La demoscòpia favorable a Sánchez és el seu principal incentiu per forçar eleccions de nou, mentre que enTorra és el seu principal desincentiu, lògic també. S’ha de dir, per no oblidar d’on venim, que Sánchez es va presentar a les eleccions airejant com a principal carta l’espantall de la dreta. I carregant contra ERC per no haver aprovat els Pressupostos, tot i que en el seu tràmit ignorés sobre manera els republicans. Tantes martingales per després implorar el recolzament d’aquesta dreta malgrat el clamor d’unes bases que corejaven amb joia «amb Rivera, no». Doncs, mireu per on, perquè al final ha sigut que amb Rivera, sí. El Rivera que va comparèixer allargant la mà quan en realitat era el tret de sortida a una nova cursa electoral. Les seves condicions, les de sempre, colpejar Catalunya.

La paradoxa de Sánchez no és menor. Va créixer un pam precisament per enfrontar-se al grup d’expresidents socialistes que li exigien abstenir-se per permetre la investidura de Rajoy, a la qual cosa es va negar tossudament. Se’n va sortir amb la seva, amb molta dignitat i algunes rascades. I després es va imposar contra pronòstic a la presidenta andalusa, en les eleccions internes del PSOE. En aquest trànsit fins i tot ha recuperat una retòrica d’abans, de quan Zapatero parlava de l’Espanya plural o, fins i tot, de la plurinacionalitat, avui gairebé un anatema. Doncs bé, el que va encimbellar Pedro Sánchez a la presidència del PSOE, la seva negativa a votar la investidura del PP, és precisament el que avui exigeix als seus adversaris de la dreta castissa, com ja va fer Rajoy amb ell mateix al seu dia, que formulin una abstenció patriòtica per arraconar els diputats d’ERC (els vots dels quals sí que són imprescindibles, com ho van ser els de Puigdemont en la Diputació de Barcelona) i no cedir a les pretensions de Pablo Iglesias, a qui va menystenir. Potser avui, Iglesias s’ha adonat de l’immens error que va cometre al juliol, quan no va acceptar quatre ministeris i una vicepresidència. No haver aprofitat aquella mà estesa de Sánchez, tot i ser una mica garrepa, permet al jugador tornar a llançar la boleta. I potser no cau en vermell.